dijous, 8 de febrer de 2007

Participació política i societat de la informació

Fa uns mesos, enunciava un dels principals perills a la legitimitat del sistema democràtic de les noves maneres de participació ciutadana en els afers públics. Es tracta d’assumir que a major cost en la participació política (en forma de temps, recursos intel·lectuals, etc.)menor número de ciutadans estaran disposats a assumir-lo i per tant, a utilitzar aquell mecanisme. Hom pot desxifrar ràpidament quins són aquells col·lectius que a priori estan disposats a assumir aquests elevats costos de la participació política, i per tant, no resulta gens difícil dissenyar un sistema en que les decisions públiques siguin adoptades per ciutadans gairebé pre-seleccionats amb antelació.
Aquest és un factor d’una enorme perversitat del sistema democràtic, en tant en quant secciona de fons la legitimitat sobre la que s’adopten aquelles decisions públiques. Un biaix però, que forma part de qualsevol mecanisme de participació política, fins i tot el vot, el que representa un menor cost de tots els sistemes de participació política que existeixen. D’aquí se’n deriva precisament una de les explicacions més clàssiques de la comunitat acadèmica vers l’abstencionisme, definint l’abstencionista com aquell ciutadà que no està disposat a assumir el cost que representa l’ús del vot com a mitjà per a la participació política.
Un biaix però que s’incrementa exponencialment a mesura que es creen nous òrgans de participació, especialment a nivell municipal, on una observació ràpida de la seva composició serà determinant per veure fins a quin punt les decisions que allí s’hi prenen són profundament esbiaixades i per tant, amb un escàs grau de legitimitat política, encara que l’intenció pugui ser lloable a priori.
Davant aquest insisteixo, profunda preocupació, una de les esperances es dipositen amb la societat de la informació i més en concret, en la seva capacitat de reduir costos en els mecanismes de participació política. I de fet, així és. Les TIC són capaces de reduir part dels costos (tant d’informació com de temps) del ciutadà a l’hora de participar en el procés polític, però generen un biaix d’un altre tipus i curiosament, que va en el sentit contrari, que el que anteriorment comentàvem. I és que a grans trets, aquells ciutadans que estan disposats a assumir un major cost davant els mecanismes de participació política, són aquells que generalment gaudeixen d’un menor accés, coneixement i domini de les TIC, especialment la gent gran.
Aquesta és per tant, una possible solució encara no satisfactòria a curt i mitjà termini. Ningú dubta però, del paper creixent de les TIC en la política, no només des del punt de vista político-participatiu-institucional, sinó també des d’una òptica partidista. Un paper que encara no ha explotat amb totes les seves potencialitats, gairebé infinites i en tots els sentits.
Abans però, cal resoldre el repte de l’accés a les TIC, tant pel que fa a la seva universalitat a totes les persones com la universalitat a tots els territoris, i és que només així evitarem incrementar més la llarga llista de biaixos davant les decisions públiques.
Publica un comentari a l'entrada