divendres, 2 de febrer de 2007

Unes eleccions diferents

Les properes eleccions municipals, el 27 de maig, estan esdevenint un autèntic laboratori d’idees i estratègies electorals per als diferents partits. Diferents factors així ho han afavorit. D’una banda, el propi perfil de les campanyes, gairebé totalment autònomes a cada municipi, en funció de si el partit està al govern o oposició, si el candidat repeteix o és nou, qui governa, etc. Aquesta és doncs, una campanya profundament descentralitzada. Un altre factor gens despreciable, és l’anticipació de les eleccions catalanes, tradicionalment posteriors a les municipals, fet que ha afectat a les arques dels partits, però també ha canviat el tempo de les maquinàries de campanya. També per la seva pròpia dinàmica, les municipals són unes eleccions que tenen quelcom d’especial, sobretot pel que fa al contacte molt més directe (encara que sigui per la força) entre electors i regidors. El porta a porta, els micro-actes de carrer, repartiment de tríptics, són (si més no aquí) actes obligatoris.
Això no vol dir però que la resta d’òrgans i càrrecs electes del partit siguin absents, ben al contrari, la seva tasca esdevé sovint clau en un context de campanyes amb pocs recursos, però amb molt contacte humà. El paper doncs, d’aquests líders supramunicipals és fonamentalment el de suport, al candidat, al grup municipal, al poble o ciutat, prioritzant també, aquells llocs estratègics per al partit, allà on cal créixer, on hi ha nous candidats o als principals feus electorals.
Avui em vull centrar aquí, amb 3 campanyes electorals municipals, concretament amb els candidats de CIU a Barcelona, Lleida i Tarragona, El Xavier Trias, l’Isidre Gavín i el Joan Aregio. Començo pel final.
CIU es troba a la ciutat de Tarragona en una cruïlla, després de 20 anys de mandat, deixa l’alcaldia una persona tan carismàtica com controvertida, tan admirat com criticat, Joan Miquel Nadal. El seu successor, Joan Aregio és un home d’un tarannà diametralment diferent al de Nadal. Amb ell s’encarna doncs, la renovació de la federació nacionalista a la ciutat. Un home fins fa poc totalment desconegut per als tarragonins i tarragonines, i que per tant, assumia el gran repte de substituir una persona tan immensament popular com Nadal. Del candidat, destaca essencialment la seva capacitat de treball i sobretot, d’autocrítica i perfeccionisme. Fou així com a partir de l’investidura com a President de la Diputació de Tarragona, encetà una intensíssima agenda pública destinada a donar a conèixer el candidat, el seu projecte (amb la renovació del mateix radicarà l’èxit electoral) i especialment mantenir el contacte (i per tant, la mobilització) entre els sectors clau: gent gran, indústria, turisme, comerç i esport.
D’altra banda, un fet que sorprèn moltíssim i és un fet insòlit a qualsevol altre candidat, és la seva capacitat d’autocrítica i d’humor sobre sí mateix, que des de la seva pròpia web, duu a terme. Una característica, que de ben segur està destinada a la promoció i popularització del candidat. És però un fet insòlit d’un candidat, aquesta capacitat d’humor (humor gràfic crític amb ell i el seu partit, fotografiescastellsreculls de premsa amb notícies crítiques amb la seva feina al govern del ajuntament, i per si tot això fos poc, el propi candidat ens ensenya a fer una crema de ceps) i atreviment.
Aregio s’ha presentat també als tarragonins amb una imatge informal a tots els actes de partit, ocupant el lloc de la ‘i’ entre les sigles de convergència i d’unió, potser amb una clara al·lusió a la situació interna entre ambdós partits al Ajuntament. El seu eslògan de precampanya: anem per feina.
L’Isidre Gavín, candidat de CIU a la Paeria, al igual que el Joan Aregio, també és el president de la Diputació, en aquest cas la de Lleida, però poques coses més comparteix amb el tarragoní (per bé que ambdós varen nàixer a Barcelona). L’estil del Isidre és força diferent, però també ho és la seva situació. CIU mai ha governat a la Paeria, fet paradoxal si es compara amb els resultats que el partit obté a les eleccions catalanes, generals i europees, sempre amb victòria nacionalista. Aquesta contradicció era deguda fonamentalment al carisma i popularitat del alcalde socialista, l’Antoni Siurana. L’Isidre Gavín tampoc és el primer cop que concorrerà a les municipals (com sí és el cas del Aregio). L’any 2003 es va confrontar amb el Siurana, guanyant 1 regidor (de 6 a 7) i perdent-ne 4 (de 14 a 10) el socialista.
De manera similar a com ha fet Xavier Trias, Gavín va començar la campanya municipal immediatament després de les eleccions del 2003. Pocs mesos després de les eleccions però, el fins llavors alcalde, Siurana deixava el consistori per ocupar la Conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Així doncs, Àngel Ros (de manera similar a la successió Clos – Hereu a Barcelona) esdevindria el Paer en Cap i conseqüentment, es readaptaria l’estratègia del candidat nacionalista.
La campanya del Gavín començaria amb un congrés del partit a la ciutat (tot seguint l’estructura del Digues la Teva que posteriorment comentarem en el cas de Barcelona) i en aquest sentit, una de les principals innovacions del Isidre Gavín, ha segut obrir recentment una oficina electoral en ple cor de la ciutat, des de la perspectiva de donar a conèixer al candidat però sobretot, atendre les seves queixes i propostes. La seva web, per bé que és molt menys completa que la del seu company tarragoní, està repleta de vídeos, fotografies i un fòrum molt actiu.
L’eslògan de precampanya està clarament en aquesta línia: vine al canvi (1) i ciutat de tots (2), en sintonia amb la creació de la pròpia oficina d’atenció al ciutadà (elector), i de la campanya de visita a entitats, comerços i particulars engegada pel grup municipal.
El cas barceloní, representa una de les campanyes més innovadores que actualment s’estan duent a terme. Xavier Trias, esdevingué candidat de CIU al Ajuntament de Barcelona contra un rival, Joan Clos que ja començà el seu mandat (al 1997, en substitució del presidenciable Maragall) en hores baixes. Així ho demostraren els seus resultats, passant de 20 a 15 regidors, per bé que CIU també en va perdre un, tot i guanyar 1.050 vots, donat el creixement en número de regidors (i per tant, de ciutadans) del consistori.
La dedicació del candidat, i el seu crit a la militància des de pocs dies després de les eleccions del 2003 va ser absoluta, immediatament començà la campanya, amb un programa intensiu de contacte amb els ciutadans, entitats i comerços, a través del programa Digues la Teva. Aquest programa, consisteix amb la visita, per part dels Consellers Municipals dels comerços i entitats de tots i cadascun dels barris barcelonins, presentant-se, oferint el seu suport, assessorament i canalització de les seves queixes i propostes a través del Ajuntament.
Aquest programa de porta a porta s’ha complementat amb successives imatges i logotips de campanya, eslògans i sobretot, la poma. A traves de la Fundació Trias Fargas, i particularment del seu director, Antoni Vives, es va crear el projecte ImaginaBCN destinat a complementar el treball de carrer (proactiu) del Digues la Teva, amb actes de caràcter més passiu, tot destinat a recollir propostes i donar a conèixer el projecte de ciutat del Trias.
La imatge de campanya, simbolitzada amb una poma (golden per a ser més exactes), ha sobtat per innovadora i atrevida. Aquest ha esdevingut el símbol del candidat, i el seu èxit l’ha portat a cada cop ocupar un paper més rellevant a mesura que la campanya ha anat in crescendo. Una campanya molt potent amb el contingut (Digues la Teva + ImaginaBCN), però també amb les formes. Aquesta setmana, es presentava en roda de premsa la imatge de campanya, plena de colors llamatius, lluminosos i amb un caràcter jove i engrescador. Tot plegat, acompanyat amb 2 canals de vídeo (del partit i del ImaginaBCN). El darrer eslògan de precampanya: Trias pel canvi(1) i Junts podem (2).
Una campanya, la del alcaldia a Barcelona que ha esdevingut tota una revolució, no només pel particular caràcter del candidat, sinó també de les plataformes sobre les que ha fet una llarga campanya, ja des del mateix 2003. Els resultats, es sabran el 27 de maig, però siguin quins siguin, de ben segur que totes aquestes campanyes sí hauran servit per canviar la manera de fer campanya, i fer política.
Publica un comentari a l'entrada