En política, hom pot tenir la sensació que per tal d’aconseguir guanyar les eleccions, cada partit ha d’intentar situar-se en un discurs polític que li permeti arribar al màxim número d’electors possible. Dit d’una altra manera, que la bossa de vots potencial, a la qual pot atreure el discurs propi, sigui la més gran possible. Doncs bé, aquesta no és una condició suficient, ni tant sols necessària en moltes ocasions per al èxit electoral.
Per tal d’analitzar el perquè i sobretot, arribar al que aquí m’interessa, què és parlar de la mobilització electoral, recupero aquí la classificació dels partits catalans que he utilitzat en repetides ocasions. És així doncs, com a Catalunya, trobem per una banda partits catch all i per l’altra partits ideològics (per bé que aquesta segona etiqueta és discutible). Ambdós tipus de partits utilitzen estratègies diferents per tal d’assolir el màxim numero de vots possibles.
Comencem pels segons, els partits ideològics, basen el seu atractiu electoral en el sentit que són capaços d’obtenir un elevat grau d’identificació partidista entre els seus electors a través d’un discurs ideològic clar, definit, conegut i sostingut en el temps. Aquest factor, tenir una ideologia molt marcada, té un efecte excloent clar respecte bona part del electorat, però aconsegueix un efecte extraordinari sobre la mobilització. És a dir, l’èxit d’aquests partits no rau tant amb el número potencial d’electors que comparteixen aquella determinada ideologia, sinó l’elevat grau de mobilització del electorat que sí s’hi sent identificat ideològicament amb aquell partit. D’aquí que aquest sigui un tipus d’electorat poc volàtil i sovint fidel. Una estratègia però (que com qualsevol d’altra) funciona amb situacions de competència efectiva entre partits, i deixant a banda els factors distorsionadors i del context en el sistema polític. Conseqüentment, la principal oposició que aquests partits faran a les organitzacions catch all serà també de caràcter ideològic, pressionant sistemàticament per a la definició (en termes ideològics) d’aquests segons.
Per altra banda, els partits catch all basen el seu tret diferencial amb els partits ideològics, amb que són capaços de que un molt elevat número d’electors (força diferents entre sí) siguin capaços de tenir un considerable grau de identificació partidista amb el partit. Aquest objectiu s’assoleix forçosament a través de la vaguetat i ambigüitat ideològica en relació amb la primera classe de partits, fet que té essencialment dues conseqüències: Per una banda, fer créixer (multiplicar) la bossa d’electors potencials els quals es poden sentir atrets (identificats) més o menys per la força política, però per l’altra, donada la tebiesa de l’identificació, genera una relació partit-elector en general més dèbil i per tant, fa d’aquest, un electorat més volàtil i el que aquí m’interessa, menys mobilitzat que no pas l’electorat propi dels partits de caràcter ideològic. Aquestes característiques són aplicables per als sistemes polítics parlamentaris pluralistes (més de dos partits), ja que és aquí (quan hi ha a partir de tres forces polítiques en joc) en les que es produeix la rivalitat entre uns i altres tipus de partits.
Ara bé, fins ara, hem associat la identificació entre l’elector i el partit en termes exclusivament ideològics. És a dir, els ciutadans voten en funció (única i exclusivament) de la seva ideologia. Això pressuposa que els ciutadans coneixen quina és la seva ideologia política (1), saben quina és la ideologia dels partits polítics (2) i comparen ambdues alhora d’anar a votar (3). Doncs bé, aquest precisament el perfil dels electors gladiadors, que en cap cas representen més del 10% del total del electorat. Veiem doncs com la identificació partidista, i per tant els factors que incideixen sobre el vot, són immensament més complexos que no pas la mera qüestió ideològica.
He destacat doncs que amb general (ceteris paribus) els partits catch all tot i tenir un molt major electorat potencial, assoleixen un grau de mobilització molt inferior que no pas els partits ideològics. Dit al inrevés, el tret diferencial dels partits de masses, és la seva bossa potencial d’electors, no pas la mobilització d’aquests el dia de les eleccions.
Un claríssim exemple d’aquesta avantatge i alhora inconvenient, el trobem amb les darreres eleccions al Parlament, concretament amb els casos de PSC i especialment CIU. Tant un com altre partit, partien d’una bossa potencial d’electors enorme, d’1 milió (aproximadament) de vots en el cas del PSC i 1,1-2 en el cas de CIU. Això es va reflectir amb les enquestes electorals, especialment CIU, on els estudis sociològics mostraven la simpatia dels electors vers aquests partits, i no pas el seu grau de mobilització (sobre enquestes i resultats electorals, podeu consultar aquest article).
El repte per tant per a aquests partits, és mobilitzar un electorat molt ampli i sobretot, molt divers. Qüestió difícil i que requereix sovint de tècniques electorals que encara no hem importat a aquesta banda del atlàntic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada