La cistella de gasos sobre la qual es fonamenta l’escalfament global, es fonamenta en essència, de 6 gasos: per una banda, el ja més que conegut CO2 (que representa el 55% del total del efecte del canvi climàtic a nivell OCDE i un 82,86% a Espanya) i per l’altra banda, la resta de gasos (sobretot d’origen industrial) que de manera molt més matisada, contribueixen al escalfament. Es tracta doncs del CH4 (metà), N2O (òxid nitrós), HFCs i PFCs (refrigerants i lubricants amb efecte destructiu sobre la capa d’ozó) i SF6 (hexaflorur de sofre). Per tal de facilitar-ne la comparació, tots aquests gasos s’equiparen amb tones equivalents de CO2. Vegem-ne ara el seu origen a l’Estat Espanyol. (Per veure com afecten els diferents gasos al canvi climàtic, podeu consultar aquest quadre).
Del total d’emissions en kilotones equivalents de CO2 produïdes en 2004 (427.904,58), un 78,209% prové de l’obtenció i el processat (de primària a final) de l’energia. En segon lloc, ens trobem amb la agricultura, amb un 10,964% i la indústria, amb un 7,643%. La resta de sectors, tenen un pes gairebé imperceptible. Això ens porta a subratllar el fet que qualsevol reflexió o actuació sobre el canvi climàtic a nivell de l’Estat, ens ha de portar de manera imperativa al debat energètic, i més en concret, la manera com obtenim i transformem l’energia a Espanya. Més encara quan observem que el segon sector en emissió de gasos efecte hivernacle, la agricultura, la seva emissió no es fonamenta en el CO2 sinó amb els fluorats i productes fertilitzants amb efectes sobre l’ozó. (Font)
L’energia primària, fa referència a l’obtenció a partir de les diferents fonts, de l’electricitat i del gas, mentre que l’energia final es refereix al consum final de l’energia per part dels diferents sectors de l’activitat productiva, incloent-hi el transport (i lògicament, els combustibles). L’energia i el transport són doncs, els dos principals factors que contribueixen al canvi climàtic, molt més que la indústria, per bé que sovint la impressió que es té és just la contrària.
Les prioritats en aquest sentit doncs, són fonamentalment 3: l’obtenció de l’energia primària (1) (electricitat) i final (2) (especialment els combustibles per al transport) i la intensitat energètica (3). D’aquests tres pilars, el més conegut i alhora polèmic és el primer, amb la reobertura del debat energètic (forçada per la Unió Europea, però també pels agents socials a tot l’Estat). Sobre aquest aspecte no insistiré aquí més del que ja ho he fet en aquests articles (1), (2) i (3), entre d’altres.
Són més desconeguts però, els punts 2n i 3r. En aquest sentit, la PTP publicava aquest hivern, un interessantíssim monogràfic sobre els biocombustibles, d’on hi destacaré algunes de les idees que s’hi publiquen.
Del total de carburants consumits a Espanya durant el 2005 (31.016 milers de TEP), només el 0,44% (137 mTEP) corresponen a combustibles ecològics, en concret, 113 mTEP de bioetanol i 24 mTEP de biodièsel. Aquestes xifres contrasten amb el fet què Espanya, és el principal productor de la UE de bioetanol (194.000 tones en 2004) i el 5è en biodièsel (70.000 tones). És a dir, el 41,75% del bioetanol i el 68% del biodièsel produïts a tot l’Estat, són destinats a l’exportació. Un dels diversos factors que ens ajuden a explicar aquest diferencial, és el molt favorable marc fiscal per als biocombustibles a l’Estat (no s’hi incorpora l’impost sobre hidrocarburs), però alhora, no hi ha pràcticament mercat on poder consumir aquests biocombustibles produïts aquí. Resulta especialment rellevant, el potencial que la demanda (sobretot internacional com hem vist) dels biocombustibles, obre noves perspectives a l’agricultura, especialment de secà. Es tracta de l’agricultura energètica, destinada a revolucionar el mapa agrícola del país.
Per altra banda, la intensitat energètica, fa referència a la quantitat d’energia necessària per a l’obtenció d’una determinada producció (sovint 1€ del PIB). Així doncs, a Espanya (2003) es produeixen 0,226 Kg equivalents al petroli (veure equivalència amb altres unitats) per cada € del PIB. La xifra és un 18% més elevada que en el marc UE15 (0,19 TEP/PIB). Una xifra molt similar a l’intensitat belga (0,223) i inferior a la grega (0,25) i portuguesa (0,251). Aquesta xifra es solapa amb els preus de l’electricitat a la Unió Europea. Trobem així que a grosso modo aquells països amb una intensitat energètica superior, són també els països amb una electricitat més econòmica. En els casos portuguès, grec i espanyol especialment, aquests reduïts preus de l’electricitat (13,8, 6,88 i 10,97 cèntims d’€ per KWh a la indústria respectivament) serveixen per compensar parcialment la poca eficiència energètica (necessitem molta energia per produir la mateixa riquesa que els nostres veïns) i la reduïda competitivitat de la producció. Veiem doncs com la política tarifària a l’energia (sobretot amb mercats tan regulats i intervinguts com els europeus), serveixen per paliar les conseqüències d’uns sectors productius molt poc eficients des de l’òptica energètica.
Tres eixos fonamentals del canvi climàtic no sempre posats en relleu per part dels actors implicats en aquest gran repte global.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada