dijous, 17 de novembre de 2005

Canvi climàtic, Protocol de Kioto i estratègia energètica

El passat cap de setmana, es va reunir a Montréal, la Convenció Marc de Nacions Unides per al Canvi Climàtic (UNFCC). Aquesta cimera, ha servit bàsicament per a aconseguir dos objectius. En primer lloc, davant l'extinció del Protocol de Kioto al 2012, s'ha acordat a Canadà l'inici de converses multilaterals per a la redacció d'un nou tractat en matèria de canvi climàtic. I en segon lloc, és destacable el fet que precisament aquestes negociacions sobre un nou marc en matèria de gasos d'efecte hivernacle, sigui multilateral i global, incorporant-se a les negociacions els EEUU així com els països en vies de desenvolupament (el G77).

Tal i com hem pogut analitzar en altres articles, l'enfocament en aquests tractats i convencions promoguts per Nacions Unides, és sobre el canvi climàtic i les seves causes. Ara bé, què provoca el canvi climàtic? O dit d'una altra manera, quines són les emissions que provoquen l'escalfament global (tot i que aquest no és l'únic efecte del canvi climàtic) i qui les provoca?

Persisteix en la societat occidental, la creença que aquest fenomen ve provocat per les emissions de gasos provinents de l'indústria. Res més lluny de la realitat. Si observem d'on provenen les emissions de CO2 (gas que representa el 55% en la cistella de gasos causants de l'efecte hivernacle), d'un total de 303,4 milions de tones en 2002, només 58,1 (19,1%) provenen de l'activitat industrial, mentre que 94,7 (31,2%) i 98,0 (32,3%) milions de tones, provenen de la producció energètica i del transport, respectivament. I el que és més important encara, resulta enormement dificultosa, la substitució de les fonts emissores de CO2 en el terreny industrial, mentre que en el transport, però sobretot en l'energia, l'emissió de CO2 o no és poc més que una qüestió de prioritats polítiques en l'àmbit de l'energia.

En aquest sentit, hi ha una dada que resulta especialment gràfica: l'obtenció d'energia a través de la fissió nuclear, estalvia a l'any, l'emissió a l'atmosfera de 700 milions de tones de CO2 en la UE25. Aquesta quantitat equival a l'emissió de tot el parc automobilístic de la mateixa UE25: 200 milions de vehicles. En resum doncs, parlar de Protocol de Kioto i de canvi climàtic, ens ha de portar a parlar obligatòriament d'energia i de transport.

Em vist, que pel que fa a l'energia, la producció o no de CO2 en aquest sector depèn de les prioritats polítiques en l'agenda energètica. Preocupa especialment però, el sector transport, sobretot pel que fa a les projeccions de creixement de consum energètic i d'emissió de gasos del mateix. L'enorme dependència del petroli en concret i dels hidrocarburs en general a l'hora de moure'ns, fa la nostra economia vulnerable davant la fluctuació de preus del cru i de l'inestabilitat geopolítica, però sobretot fa que contaminem cada dia més i més sense cap mena de control aparent.

Espanya va importar l'any passat, 59,1 milions de tones de cru (Mt), mentre que la producció interior es de només 0,25 Mt. Pel que fa al consum del petroli i dels seus derivats, 29,8 Mt corresponen a la gasolina i el gasoil de tipus A. És a dir, d'un consum total de 73,1 Mt, el 40,8% correspon a l'automoció. Junt amb el fueloil emprat per al ferrocarril (3,3 Mt) i l'aviació (4,8 Mt), veiem com la meitat del petroli que consumim, va destinat a omplir els depòsits dels mitjans de transport que utilitzem per moure'ns.

Totes aquestes dades ens porten al següent escenari. En el període 2008-2012, les nostres emissions de CO2 no haurien de sobrepassar el llindar del +15% respecte a les de 1990. Actualment ja estem en un escenari +40% i seguim creixent. I això que la UE ja va redistribuir els topalls de contaminació, incrementant el límit en el cas espanyol.

Avui ja és un secret a veus, que no serem capaços de complir Kioto, ni tant sols apropar-nos-hi remotament. Les darreres estratègies energètiques dels Ministeris d?Economia primer (2003) i d'Indústria després (2004), pretenen moderar el creixement, per tal d'arribar a un hipotètic escenari al 2012 d'un +30% d'emissions respecte 1990. Dit d'altra manera, en el millor dels casos, podrem duplicar el creixement previst en Kioto.

Això sí, l'Estat Espanyol és signatari dels compromisos de Montréal de fa uns dies, com tants altres Estats. Potser algun dia els compromisos adquirits seran presos seriosament, qui sap.

Publica un comentari a l'entrada