dilluns, 21 de novembre de 2005

Energia nuclear i Protocol de Kioto

En desembre del 1997, en el marc de la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides, es va signar el conegut com a Protocol de Kyoto. Un tractat internacional que té com a objectiu reduir en un 5,2% les emissions dels gasos que formen l'efecte hivernacle a tot el món, partint dels nivells base de 1990 durant el període 2008-2012.

No obstant, i per tal que entrés en vigor, calia la ratificació del document per almenys 55 Estats representants del 55% de les emissions corresponents a l'efecte hivernacle. Després de la ratificació per part de Rússia, actualment han signat l'acord 161 Estats que representen el 61% de les emissions mundials.

Tres són les principals eines que atorga el Tractat. En primer lloc,o la possibilitat de comerciar amb els drets d'emissions a escala internacional. Mecanisme, que entrarà en vigor l'any 2008 plenament però que des del 2003 (mitjançant una Directiva Europea). D'altra banda, s'estableix el Mecanisme per a un Desenvolupament net, que comprèn la possibilitat que els governs dels Estats desenvolupats, puguin transferir tecnologies netes als països amb vies de desenvolupament, a canvi de drets d'emissió. I per últim lloc, i relacionat al segon mecanisme, s'estipula també la possibilitat de que els països industrialitzats, pugui obtenir drets d'emissió més econòmics invertint i transferint tecnologies netes als països subdesenvolupats.

Aquestes són les tres eines que Kyoto atorga per tal d'assolir els objectius als quals es varen comprometre els Estats participants en la negociació. En el cas Espanyol, les emissions de gasos hivernacle per a l'any 2012 no poden superar el 92% de les corresponents a l'any 1990. Val a dir, que aquest objectiu és el més avançat de tots els que s'estipulen al tractat. Per altra banda, tenim els 110% d'Islàndia, 108% d'Austràlia, 101% de Noruega, i 100% de Nova Zelanda i Ucraïna. L'objectiu doncs, era el màxim, juntament amb Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Bèlgica, etc. Els Estats units van elevar un 1% més la xifra, fins al 93% d'emissió de gasos respecte el 1990.

Hem fet els deures? Com és habitual, no. Després de la reorganització d'aquests llindars en el sí de la UE, a Espanya se li atorgava un nou sostre del 115% de les emissions (sempre en base 1990). Al 2002 (última revisió del nivell de compliment), la xifra és del 139,4%. O sigui, em més que duplicat el nivell màxim de contaminació, tot i la redistribució extremadament favorable a Espanya que la UE va fer. Proporcionalment, Espanya és el país que pitjor ha fet els deures de la UE15, seguit de Portugal (141% sobre un llindar de 127%).

Però, d'on provenen les emissions dels gasos d’efecte hivernacle a nivell mundial? Bàsicament del CO2. Aquest gas, representa el 55% en la cistella dels gasos del efecte hivernacle. Les emissions totals de CO2 l'any 2002 es xifraven en 323,943 milions de tonelades, des dels 222,915 milions del 1990. D'aquest volum, 300 milions de tones van ser emeses per la combustió de combustibles fòssils al 2002. I només 21,015 milions provenien dels processos industrials.

Vist des d'un altre punt de vista, el 73% del CO2 a Espanya es produeix com a resultat de l'energia, i la resta, un 27% procedeix de la desforestació. I dintre d'aquest 73% corresponent a l'energia, el 27% procedeix de la generació d'energia elèctrica, mentre que el 73% restant correspon a altres fonts d'energia. Essencialment les fòssils.

Els resultats són concloents. La gran majoria de l'alliberació a l'atmosfera de CO2 prové de la generació de l'energia per al transport i per a l'electricitat. Centrem-nos aquí en el segon factor. Quina és la contaminació de les diferents centrals elèctriques que utilitzen energia no renovable?

Les centrals elèctriques que utilitzen el carbó com a font d'energia, produeixen aproximadament, uns 7,8 milions de tones de CO2 al any. Estan seguides pels 4,7 i 3,2 milions de tones de les centrals de fuel-oil i de gas, respectivament. Sembla doncs, que si volem apropar-nos (es considera ja impossible assolir els objectius de Kyoto, ni tan sols després de la reorganització de les quotes per la UE), hem d'apostar per un canvi en el model energètic.

A més, existeix un problema afegit. I és la forta dependència d'Espanya del carbó, fuel-oil i del gas necessari per a produir energia, amb quotes d'autoabastiment del 32,9%, 0,4% i 1,3% amb el carbó, fuel-oil i gas, respectivament. Tot això, provoca una forta dependència dels mercats internacionals d'aquests combustibles, on els seus increments, es tradueixen ràpidament en un creixement de la inflació, i de retruc, del sector transports i la majoria de béns de consum.

Davant aquest panorama, l'energia nuclear recobra tota la força perduda en els darrers anys. Aquesta energia, no només no genera gasos d'efecte hivernacle (no contamina, només emet vapor d'aigua), sinó que l'autoabastiment està garantit, la matèria prima (l'urani) no està subjecte als moviments de preus dels mercats internacionals d'altres combustibles, és un mineral molt abundant a la natura i que pràcticament no té altres aplicacions que no siguin les nuclears (a diferència de la majoria de combustibles fòssils), produeix una quantitat comparativament molt petita de residus tòxics (a igual producció, comparativament genera un volum molt inferior de residus), la seva eficiència i la seva capacitat de generació d'energia és molt superior a tots els altres mecanismes de generació.

Però és que a més, la situació d'Espanya respecte el compliment dels compromisos de Kyoto va empitjorant any rere any. Durant el període 2002-2004, es van posar en funcionament a Espanya, 8 noves centrals de cicle combinat (és a dir, que funcionen amb gas), duplicant àmpliament l'emissió de CO2 a l'atmosfera.

Fins quan podrem resistir sense apostar decididament per l'energia nuclear?
Publica un comentari a l'entrada