Una de les grans apostes, sinó la principal, pel que fa a la lluita contra el canvi climàtic, són les energies renovables. Aquesta però és una afirmació que a tots ens resultarà tan familiar com vaga, tan habitual com superficial. Si bé és cert que les energies renovables han de desplegar encara gran part de tot el seu potencial de generació d’electricitat, no ho és menys que també plantegen reptes i fins i tot en alguns àmbits esgotament, fet que com ha mínim matisa l’optimisme inicial sobre el paper de les energies renovables en el mix energètic del futur.
La primera consideració que hem d’abordar al tractar aquest tema és el necessari trencament d’aquesta generalitat amb que s’aborden tots els diferents tipus d’energies renovables. Paradoxalment, es posa en un mateix sac l’energia solar elèctrica amb la biomassa, l’eòlica i la mareomotriu. Cadascuna d’aquestes tecnologies té doncs, característiques, rendiments, aplicacions i utilitats diferents. Aquesta heterogeneïtat del panorama renovable és especialment important a l’hora de confeccionar el mix energètic (la combinació concreta del pes de les diferents fonts d’electricitat que satisfan la demanda global d’un país), atesa la enorme irregularitat en la producció elèctrica d’aquestes fonts, fet que planteja problemes importants alhora de confeccionar l’oferta agregada d’electricitat per a un mercat, atès la imprevisibilitat de la producció elèctrica per part d’aquest tipus de centrals.
El segon repte al que s’enfronta el sector és el dels rendiments marginals decreixents. Per tal d’explicar-ho posem com a cas d’estudi l’energia obtinguda de les centrals hidroelèctriques. En un principi, quan hom decideix implantar aquesta tecnologia, es troba davant seu un ampli mapa on instal·lar aquests generadors. Però a mesura que aquesta tecnologia s’expandeix per tota la geografia, cada cop queda menys espai òptim des d’un punt de vista de l’eficiència econòmica on instal·lar aquestes centrals i el rendiment de cada nova unitat, és inferior al de l’anterior. El mateix passa per exemple amb les centrals eòliques i en definitiva, amb tots aquells subsectors ja madurs de les fonts d’energia renovables. Com salvar aquest obstacle? Bàsicament a través de la recerca. És a dir, amb la investigació de noves tecnologies que incrementin l’eficiència d’aquestes centrals i que per tant, millorin la productivitat de l’obtenció d’energia en uns espais ja saturats de centrals. Aquesta recerca, pel seu caràcter i enfocament de cara a la productivitat i a la superació del gap que signifiquen els rendiments marginals decreixents, es tracta d’una recerca de caràcter exclusivament privat. És a dir, suposa una recerca per part de les companyies fabricants d’aquests generadors. I es produeix aquí una altra gran paradoxa alhora d’establir les prioritats públiques sobre les energies renovables.
Si prenem el cas català o espanyol com a exemple, observem com tota aquella priorització que les administracions fan vers l’energia renovable, quan no la fan en abstracte (en el sentit de l’expressió que enunciava al inici del article), ho fan vers la implementació i no pas la recerca en l’àmbit de l’energia renovable. Dit d’una altra manera, els recursos públics (via subvencions o via importants desgravacions fiscals) van destinats a la implementació exponencial de la tecnologia actualment disponible en uns terrenys que com hem dit, ja s’enfronten amb els rendiments marginals decreixents, i no pas, destinats a la recerca per a la millora de l’eficiència en aquelles centrals ja instal·lades i el que és molt més important, la reducció dels costos de la producció elèctrica. El model actual d’intervenció pública sobre el sector de l ‘energia renovable a Catalunya i Espanya desincentiva clarament la recerca en aquest àmbit, perpetuant l’instal·lació de centrals cada cop més ineficients i més cares (tant pel que fa a les subvencions públiques rebudes com pel que fa al cost de producció elèctrica).
El darrer repte macro del sector és precisament el cost. Donada la tecnologia actual, les tecnologies renovables al nostre país basen la gran part (quant no la totalitat) del seu benefici econòmic no en el cost per kilowat de l’electricitat obtinguda, sinó en la forta subvenció que reben per part de l’Estat en el marc del anomenat règim especial de producció elèctrica. No es tracta per tant d’una eficiència basada en el cost, sinó en la subvenció pública. Una subvenció que en algunes ocasions (quan qui genera és la companyia elèctrica) es basa en una descarada reducció d’impostos per la posada al mercat de l’electricitat obtinguda de fonts renovables i d’altres (quan és el ciutadà qui la genera a petita escala), amb l’obligació per part de la companyia elèctrica de comprar aquella energia entre 4 i 5 vegades més cara que el cost per kilowat de la factura elèctrica d’aquell ciutadà. I si a tot això hi afegim que la tarifa elèctrica és decidida pel govern, no per les companyies qui la generen, i l’aïllament energètic espanyol, tenim els tres principals pilars que fan impossible l’establiment d’un mercat energètic al nostre país.
I precisament la principal conseqüència d’aquest escenari no-eficient i tan intervingut públicament és la no consideració del cost (i per tant, el preu de l’electricitat) com un factor rellevant, degut a que tant en la generació com en la fixació de la tarifa elèctrica hi intervé l’Estat, no existeixen incentius per a la reducció de costos i millora de l’eficiència (recerca) per part dels operadors del mercat. La tarifa elèctrica, tant a nivell industrial com sobretot, domèstic, està fortament subvencionada (via Pressupostos Generals de l’Estat) per l’Estat, fet que a la pràctica ens duu a que paguem per l’electricitat consumida una quantitat molt menor al seu cost real. Ara bé, d’altra banda, una supressió d’aquesta subvenció seria una mesura fortament regressiva a nivell domèstic (perjudicaria més a les economies domèstiques amb menys recursos) i a nivell industrial suposaria un increment de costos molt perjudicial per a una economia tan poc productiva com la nostra. Més encara, una de les claus per tal de compensar històricament aquesta manca de productivitat no només a Espanya sinó també a Grècia i Portugal ha estat la forta subvenció de la tarifa elèctrica, entre altres factors perquè sinó hagués estat així, les indústries més grans s’haguessin decidit a produir-se autònomament la seva pròpia electricitat d’una manera però, ara sí, cost-eficient.
En un horitzó de fort increment dels preus dels combustibles fòssils, resulta preocupant l’increment dels costos de l’obtenció de l’electricitat, no només a llarg, sinó també a mig termini, tot això acompanyat d’un mix energètic protagonitzat per les fonts més cost-variables (és a dir, que un increment en el cost de la matèria prima es converteix linealment en un increment del cost de producció elèctrica), junt amb un escenari que no incentiva la recerca en l’eficiència energètica i la reducció de costos ens condemna sistemàticament a un continu i progressiu increment de les subvencions públiques per tal de no disparar els preus de la tarifa elèctrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada