La síndrome del militant miop

El paper de la militància als partits polítics, és un dels aspectes clau per entendre el model i l’estratègia de tots i cadascun dels partits polítics. Més encara, sense entendre bé com és i quin paper juga la militància a una força política, no podrem entendre ni preveure bé, quina serà la seva orientació. Aquest ha sigut aquí un tema reiteratiu, tant des d’una perspectiva històrica, com des d’una perspectiva del seu paper en les campanyes electorals, però sobretot en referència a aquesta síndrome, la del militant miop.

Aquesta, fa referència al comportament, que d’altra banda és del tot legítim i lògic, tenen els militants dels partit en relació amb les seves preferències polítiques i la plasmació vers la estratègia conjunta de la seva força política. És a dir, hom, militant d’un partit polític, intenta plasmar les seves preferències polítiques vers la direcció d’aquella força, a través dels òrgans de decisió propis d’aquell partit. I ho fa legítimament, en ús dels seus drets en tant que militant i per tant, com a part d’aquell projecte polític. El problema està en que aquestes preferències polítiques que el militant pressiona per tal que el partit adopti, no es corresponen amb les preferències polítiques del conjunt del electorat. Es tracta doncs, de la dicotomia entre militant (part decisòria del partit i que per tant, pot conduir l’estratègia) i el votant (que no decideix ni contribueix a l’estratègia però sí aporta l’únic recurs que vertaderament compta a una força política: els vots). Aquestes tensions, entre militants pressionant per una reivindicació tant personal com legítima amb els votants, que sovint no es senten identificats amb aquelles reivindicacions, són sens dubte, la principal font de discussions en el sí de les direccions de tots els partits. La clau doncs, està en com gestionar aquest conflicte que d’altra banda, tampoc és homogeni, ni afecta a tots els partits d’igual forma.

Si ens fixem a nivell global, fent una visió molt superficial els diferents partits han resolt aquest conflicte, veurem que la recepta general ha estat la disminució del paper dels militants als partits, passant a ser una mena de voluntaris amb carnet (cas americà) o bé disminuint la rellevància dels posicionaments o ponències que els militants sí poden decidir en el sí de l’estratègia global dels partits (cas del Regne Unit o d’Alemanya, per exemple). En tot cas, sembla inevitable un replantejament del paper de la militància als partits al nostre país. I tot sembla indicar que el model al qual ens decantem és el segon. És a dir, no ens encarem cap a una reducció formal de les competències o esferes de participació dels militants, però sí cap a una clara disminució del paper d’aquells òrgans o documents respecte l’estratègia global dissenyada, cada cop de manera més exclusiva, per part de la direcció del partit. Significa això però que els militants perdran capacitat de control o de fiscalització sobre el partit i els seus líders? Ben al contrari, en canviarà la forma.

Aquest procés, encara que resulti paradoxal, portarà cap a la millora del rendiment, control i fiscalització dels partits, en tant en quant, una direcció amb més marge de maniobra es correspondrà alhora amb una direcció més depenent del suport de les bases i per tant, més exposada al seu control i més democràticament escollida. El pes del control de la militància es mourà de l’estratègia cap als mateixos candidats. Es tracta en definitiva, de millorar un dels mercats més imperfectes que existeix actualment, la política. Un mercat que no es basa en el benefici (electoral), ni en depèn d’ell per al èxit o el fracàs del producte (candidat). Avancem per tant, cap a unes direccions dels partits amb molt més marge de maniobra, però alhora, molt més fiscalitzades per part de la seva militància i electorat. En definitiva, cap a un model de partits més professionalitzat i menys ideologitzat.