diumenge, 1 de juliol de 2007

De partit d'electors a partit ideològic. Les conseqüències electorals de la transició.

L’evolució de l’actual cicle electoral, ha servit entre altres moltes coses per tal de reactivar el debat sobre les estratègies polítiques i electorals dels partits, si són adequades o bé cal fer-hi ajustaments de cara als propers comicis. Dintre d’aquests debats en destaca un per damunt de la resta, es tracta de la necessitat d’una major concreció o no del ideari polític-programàtic dels partits, especialment els catch-all. És a dir, sobre la necessitat de redefinir (i sobretot, concretar) quin és el manifest programàtic, o principis ideològics de cada partit. Una demanda molt habitual al respecte, és la major concreció ideològico-programàtica per part d’una força política catch-all (1), o bé la crítica a les tendències catch-all que es puguin produir en el sí d’un partit (2). Aquests són casos del tot recents, i tenen com a principals exemples els de CDC i d’ERC, respectivament. La meva intenció doncs en aquest article, és posar de manifest quins són els fenòmens que es produeixen (des del punt de vista del electorat) quan una força política catch-all accedeix a aquestes reiterades demandes, és a dir, a la seva concreció ideològico-programàtica.
Abans però, convé fer una definició tan rudimentària com útil del que significa el conceptecatch-all (o altrament dit, partit d’electors, en contraposició amb els partits ideològics). Aquest fa referència a un tipus de partits l’objectius dels quals és aglutinar el màxim número d’electors possible sota un mínim denominador comú, el més reduït possible, per tal de ser capaç d’incloure a la major part del electorat. Es tracta per tant, d’una tipologia de partits força novedosa a casa nostra, més encara quan el nostre és un sistema polític força atomitzat, i que provoca força tensions en el sí de la militància, amb contínues reivindicacions de concreció i delimitació ideològica.
Quan analitzem què passa en la transició de partit d’electors a partit ideològic, el primer que ens hem de fixar és en la causa d’aquest canvi. Si aquest està motivat per la militància, a través dels òrgans de decisió propis de cada partit, ens trobarem amb un primer símptoma formal, el del militant miop, que de ben segur condicionarà l’èxit de tot el procés.
Per tal d’explicar aquesta complexa transició, utilitzaré una hipòtesi-exemple tan clarificadora com concreta. El supòsit de que CDC evolucionés des de la seva situació actual (partit d’electors) fins a la d’un partit ideològic, amb el catalanisme i el centre polític com a pilars programàtics propis del partit; s’incrementa doncs el seu nivell de reivindicació nacional alhora que es manté ideològicament en el centre polític, posem pel cas per al anàlisi que aquí ens ocupa.
(1) Aquest increment o accentuació del discurs catalanista, en aquest cas per a CDC, tindria un efecte immediat en la hipermobilització del electorat convergent situat més proper a aquest eix que ara guanya protagonisme. És a dir, en el increment de la mobilització (o participació electoral dels ja votants de la formació) dels electors més catalanistes de CDC. Tot això es traduiria doncs, en un increment de vots cap a CDC en aquest sector, no només dels ja convençuts (és a dir, votants de CDC que abans es quedaven a casa, no estaven suficientment mobilitzats), sinó que a més, la captura de votants d’altres partits situats també propers a l’eix que ara es destaca. A l’hora de quantificar aquest increment dels vots (cosa d’altra banda fàcil de fer amb les tècniques estadístiques disponibles), caldria fixar-nos en quin és el grau d’ocupació de l’àrea que ara es destaca (la del nacionalisme català de centre) i del seu grau de mobilització. És a dir, si aquest és un sector poc mobilitzat i/o només ocupat anteriorment per CDC l’increment potencial és molt superior que no pas si es tracta d’un sector de votants ja força mobilitzat (i que per tant no li queda gaire recorregut en aquest sentit per a incrementar) i/o és un espai electorat compartit entre 2 o més partits.
(2) D’altra banda però, aquest increment del discurs nacionalista, seguint l’exemple, seria neutral per a part del electorat del partit i negatiu per al electorat de CDC més allunyat del terreny que ara es destaca per sobre dels altres. És a dir, tenint en compte que els partits d’electors solen ser partits on un ampli espectre del electorat s’hi pot sentir proper i que fins i tot l’ha votat en alguna ocasió un número molt gran d’electors, un destacament del discurs nacionalista allunyaria al electorat menys nacionalista, desmobilitzant l’electorat ja propi però menys identificat amb el nou discurs (el que s’anomena vot forçat) així com també, dificultant l’entrada a aquest conjunt d’electors més o menys propers a en aquest cas, CDC, que fins i tot en alguna ocasió l’han votada, però que no se senten còmodes amb el nou programa. Es produeix doncs, una reducció de la bossa potencial de votants pel costat contrari al discurs que s’accentua. En resum, el que es fa és empresonar el vot, en el sentit que es dificulta l’entrada de nous votants, fins ara potencials. De nou, en funció de la quantia de la bossa potencial de votants i la seva reducció, podrem comprovar quina és la magnitud en termes de pèrdua potencial de vots. Però gràficament, es tractaria d’un fenomen que afectaria als votants potencials situats al llarg de la longitud (contorn) de l’eix que es reforça.
(3) Però també afecta a la pròpia mobilització del votant ja convergent. Quan analitzem quina és l’actitud del electorat ja convergent (per tant ja convençut) menys catalanista quan s’accentua el discurs nacionalista català, veiem com se sent defraudat en el sentit que observa com el seu vot (cap a CDC) ha anat a parar cap a una direcció que no és pròpiament la seva (el nacionalisme català), forçant el vot d’aquell elector convergent menys catalanista, cap a actituds més nacionalistes. Aquest desplaçament forçós del votant és el que es coneix com vot forçat i que té com a conseqüència directa, una clara desmobilització, quan no canvi de vot, del mateix. Es tracta d’un votant (abans propi) que a les properes eleccions de ben segur es quedarà a casa (estarà desmobilitzat pel desplaçament no desitjat del partit) i a les següents podrà canviar de vot cap als rivals.
Veiem en resum doncs com es produeix, a priori, un efecte positiu (1) i dos de negatius (2) i (3). El balanç definitiu, en termes de vots, serà doncs la resta dels vots guanyats i perduts en cada cas, i que dependrà de la situació de cada partit en el mapa ideològic, i de cada sistema de partits. Dit això però, sí voldria matisar la incertesa dels resultats d’aquestes transicions en un doble sentit. Per una banda, resulta difícil que l’increment de la mobilització de l’àrea concreta que es destaca, sigui superior a les àrees de votants potencials perduts i desmobilitzats, atès que la seva dimensió és molt superior, per bé que es poden tractar d’àrees poc poblades (amb poc vot). És per això que a priori podem afirmar sense por a equivocar-nos que gairebé sempre les transicions d’aquest tipus són clarament negatives en termes de número de vots aconseguits. En segon lloc, si analitzem la evolució de tots i cadascun dels partits més grans (en termes de suport electoral i presència al govern) de les democràcies occidentals, veurem com sense cap excepció, la seva transició és clarament cap al model de partit d’electors, no trobant cap exemple exitós de moviment al inrevés.
Veiem doncs com aquestes transicions, força reivindicades d’altra banda, són complexes i en el millor dels casos, amb moltes incerteses sobre el resultat final.
Publica un comentari a l'entrada