Estratègia electoral i vot femení

Un dels objectius més preuats a l’hora de demanar el vot als ciutadans, és el vot femení. Molts directors de campanya creuen que enfocant d’una determinada manera la seva estratègia, accentuant alguns missatges o fent alguns retocs estètics, aconseguiran atreure massivament el vot de les dones cap a la seva força política. Són moltes les eleccions en que s’ha intentat, amb diferents cants de sirena atreure el vot femení, particularment des de l’esquerra, a través de la feminització de la campanya electoral. Una estratègia que com tot seguit veurem, ha fracassat sistemàticament, però tot i això, es continua amb la creença què el vot femení, si es treballa, pot actuar en bloc, de manera compacta i per tant, pot ser atret per aquell que millor el sedueixi.

Em fixaré aquí en només tres exemples molt diferents entre sí però que tots tenen el mateix objectiu: aconseguir el vot femení del seu electorat potencial a través de la feminització del seu discurs, no només incloent-hi una dona a la candidatura sinó a més, feminitzant la campanya fins al extrem.

Convenció Demòcrata als EEUU de 1984. Walter Mondale, representant de l’extrema esquerra demòcrata aconseguia vèncer al seu principal rival, Gary Hart en una convenció que donaria com a resultat la continuïtat dels demòcrates en l’estratègia seguida quatre anys abans amb George McGovern, l’agregació de totes les classes desfavorides del país. A diferència del 1980 però, ara es pretenia mobilitzar molt més l’electorat desfavorit i una de les maneres per tal d’aconseguir-ho seria el nomenament de Geraldine Ferraro, la primera dona present a un tiquet presidencial, per tal d’aconseguir el vot femení de tot el país. Tota la campanya demòcrata es va centrar en l’ideari socialdemòcrata a l’europea, fins al punt de criticar als adversaris republicans per no voler pujar els impostos. Per la seva banda, Ferraro, amb una agenda força separada del seu company de butlleta, viatjaria per tot el país amb l’objectiu ben clar: aconseguir el vot femení. El resultat no podia ser més contundent: la derrota més àmplia de tota la història de la democràcia als EEUU.

Eleccions Presidencials Franceses de 2007. La candidata socialista, Ségolène Royale va plantejar la campanya íntegrament en femení. Des dels colors (una combinació hegemònica en totes les seves aparicions de diferents intensitats de rosa i roig) fins al seu eslògan, “La France présidente”. Pel que fa a l’agenda política, també es plantejaria una campanya en femení, particularment en els àmbits de l’educació, la salut, la conciliació de la vida laboral i familiar i la violència domèstica, pilars de la campanya socialista al Elysée. El resultat, també entre les dones, l’UMP guanyà contundentment les eleccions.

Eleccions municipals a la meva ciutat, Amposta. Per part d’Esquerra, Marta Cid repetiria per 5è cop consecutiu, com a cap de llista dels republicans. La seva campanya, ja des de la seva presentació com a cap de llista, amb la tramesa a totes les llars ampostines d’una carta on recordava l’origen femení del topònim “Amposta” fins al seu eslògan, “Amposta, amb nom de dona”, estaria totalment marcat per la feminització del discurs i de la imatge de la campanya dels republicans. El resultat: el mapa polític ampostí no ha variat respecte del 2003.

Tots aquests exemples ens mostren com resulta un error en termes estratègics, la suposada agregació del vot femení, és a dir, el supòsit segons el qual, el comportament del vot femení és similar tot ell i que per tant, amb un correcte plantejament, hom serà capaç d’endur-se’l massivament cap al seu partit. Aquest argument sol venir acompanyat d’una altra fal·làcia segons la qual, les dones són potencialment més votants de les esquerres que no pas els homes. De fet, les campanyes que millor han servit per captar el vot femení no han sigut ni des de la feminització ni des de l’esquerra sinó ben al contrari, des del centre-dreta i des de l’èmfasi en els posicionaments de la seguretat. En definitiva doncs, el comportament electoral femení, ni és homogeni ni és suposadament en funció dels valors socialdemòcrates tradicionals, ni tant sols en els valors femenins.