diumenge, 26 d’octubre del 2008

Entrevista al suplement 'El Cèntim' del diari AVUI

Fa unes setmanes, la periodista Marta Parreño, em va fer una entrevista per al suplement d'economia El Cèntim del diari AVUI, sobre energia, en una doble vessant. D'una banda, sobre el Pla de l'Energia 2006-2015 de la Generalitat i de l'altra, sobre "la gran apagada" de l'estiu passat a Barcelona. A continuació us adjunto el text de l'entrevista. Espero que sigui del vostre interès.

1.- Creus què és possible que es torni a repetir la crisi energètica d’ara fa un any a Barcelona?

Lamentablement, crec que sí, ja que la situació de la xarxa, un any i escaig després de la “gran apagada” és en gran part la mateixa, en el sentit que:

  • La xarxa de Mitja Tensió (MT), continua en gran part obsoleta: amb bona part de la ciutat dotada de xarxa a 11KV enlloc de les 25 KV actuals. Aquesta és la xarxa que suporta tot el mallat subestacions-clients.
  • La xarxa d’Alta Tensió (AT), no només també està obsoleta en part (part de la ciutat està dotada de línies de 110KV enlloc dels 220KV del ‘standard’ actual), sinó que el què és més greu, no pot complir el seu objectiu de mallar les diferents subestacions de la ciutat entre sí per assegurar el subministrament i la limitació de les ‘caigudes’ d’aquestes.
  • Si comparem el ‘mapa’ d’interconnexions entre estacions a Barcelona Juliol del 2007/Juliol 2008, observarem com dramàticament, no ha experimentat canvis sensibles. Fins al punt que totes les noves sub-estacions elèctriques construïdes des de llavors, no estan connectades amb cap altra sub-estació de la resta de la ciutat, i a més, amb l’única excepció de la sub-estació de ‘Vilanova’ i ‘Tànger’ (que cobreixen el districte menys afectat per l’apagada, Sant Martí), tota la resta estan connectades en sèrie, en cadena i amb una sola connexió que les enllaça entre sí, provocant un efecte en cadena de qualsevol ‘avaria greu’ de la xarxa.
Per tant, un any després de l’apagada seguim amb una xarxa MT i AT sensiblement antiquada i no adaptada als nous ‘standards’ de seguretat i potència, i el que és molt més dramàtic, amb una xarxa de sub-estacions o bé no connectades entre sí o bé connectades en cadena, fet que les converteix en extremadament vulnerables.

Si bé cal considerar l’increment de sub-estacions elèctriques posades en funcionament el darrer any (Facultats, Valldoncelles i Sagrera), seguim en una situació “de precarietat elèctrica” a la ciutat de Barcelona.

2.- Fins a quin punt el model energètic va afectar negativament a l’incident perquè es produís?

Més enllà de la diagnosi de la xarxa elèctrica de la ciutat, convé fixar-nos en qui regula la xarxa de transport (bàsicament, AT), i de distribució (MT i Baixa Tensió, BT), així com qui són els supervisors d’aquestes.

Ens hem de fixar en primer lloc, en Red Eléctrica Española (REE), l’empresa pública propietària de la xarxa, i que a l’hora, s’auto-supervisa aquesta. Tenim doncs aquí dues febleses. 1.- Una gestió de la xarxa de transport dissenyada, organitzada i coordinada des del Centre de Control de Madrid (CECOCEL) i 2.-, perquè és la pròpia empresa qui s’auto-supervisa la seva xarxa, mallat, etc.

Quelcom similar passa amb les xarxes secundàries, és a dir, les de distribució, propietat de les subministradores elèctriques (a Catalunya, majoritàriament ENDESA), qui són les propietàries de les seves pròpies xarxes de distribució (subestació-subestació/client). Cal incidir aquí, no només en la necessitat de supervisió d’aquestes xarxes sinó també, la importància del seguiment dels compromisos d’inversió i actualització de la xarxa elèctrica d’aquestes companyies. De res serveix que cada pocs anys hi hagin plans i convenis ENDESA-Ajuntament o ENDESA-Generalitat si aquests no van acompanyats d’un seguiment, execució i supervisió exigents per part de les administracions.

3.- Què opines del Pla Energètic 2006-2015?

El Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015 és una excel·lent eina de base per treballar en la línia de les noves infraestructures energètiques necessàries per assegurar el subministrament, la innovació aplicada a l’energia, el rendiment energètic i les energies renovables i en darrer terme, l’estalvi energètic i la reducció dels gasos d’efecte hivernacle.

Ara bé, té al meu parer 4 grans dèficits.

  • No contempla la capacitat d’intervenció i coordinació de la Generalitat al Consejo de Seguridad Nuclear, quelcom del tot necessari com a CCAA amb centrals nuclears instal·lades al seu territori. Més encara davant els darrers incidents a les centrals nuclears catalanes.
  • El pla centra l’atenció en l’estalvi i la eficiència energètica, potser el camp on més es pot intervenir com a Generalitat, si bé, les dades de consum d’energia per càpita i d’intensitat energètica (quantitat d’energia necessària per produir una unitat de PIB) estan en nivells perfectament homologables a la UE15.
  • Tampoc fa referència als necessaris mecanismes de gestió ciutadana i opinió pública a l’hora d’instal·lar noves infraestructures energètiques, el procés d’informació, participació, negociació i gestió de l’opinió pública derivada d’aquests projectes, quelcom imprescindible per dur a terme bona part de les noves infraestructures previstes en el pla.
  • No es contemplen eines públiques i participatives per al seguiment tant del “pla marc” com dels “sub-plans” que el document inclou, més enllà d’un informe anual que realitzarà l’Institut Català de l’Energia (ICAEN i que encara no n’ha elaborat cap).
  • Finalment, no marca eines de coordinació amb la resta d’administracions que tenen la gran part de les competències, sobretot l’Estat, però també eines per a la cooperació de l’administració local (Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments) en aquest àmbit.

4.- Quina creus que seria la millor política energètica? Què opines de l’Actual?

La política energètica d’un país té al meu parer, 2 grans eixos:

1.- el ‘mix’ energètic, és a dir, quina és la mescla de les diferents fonts sobre les quals s’obté l’energia (referint-nos a l’electricitat aquí).

2.- la garantia del subministrament, és a dir, la capacitat de generació elèctrica tal que cobreixi les necessitats i demandes ‘punta’ del present i del futur.

Pel que fa al punt 1, em preocupa molt la voluntat de transició tant de l’Estat com de la pròpia Generalitat d’un ‘mix energètic’ molt fonamentat en l’energia nuclear (més encara a Catalunya) a un mix energètic basat en les centrals de cicle combinat que utilitzaran principalment el Gas Natural. Espanya i Catalunya estan vivint un “gran boom” del gas natural com a font d’energia per a l’obtenció de l’electricitat, que si bé té força avantatges, no és una solució exhempta de riscos: dependència dels mercats i països productors, increment de preus, garantia del subministrament, etc.

I pel que fa al punt 2, la garantia del subministrament ha de venir donada, no només per l’increment de les centrals elèctriques (es molt difícil incrementar la productivitat de les ja existents) però també per la interconnexió de les xarxes elèctriques locals (Catalunya / Espanya) amb la dels nostres veïns (Marroc, Portugal i França).

I en darrer terme, i de manera complementària, crec molt important valorar ‘el cost’ de totes i cadascuna de les fonts d’energia. En aquest sentit, convé recordar que l’energia nuclear té un cost de 36,4 €/MW, la més econòmica d’entre totes les fonts d’energia, tant renovables com no renovables. I es a més, la font d’energia que menys es veu influenciada pel cost del combustible. Així com és la que té un major impacte econòmic i laboral en l’entorn d’on s’ubica (pel que fa a llocs de treball creats, impacte econòmic, valor afegit, recerca derivada, etc.).