L'estratègia de triangulació des del govern. El cas del PP a Extremadura.

La triangulació és una de les estratègies electorals més conegudes -i útils sempre i quan es donin tot un seguit de condicionants-, de totes les que existeixen. Formulada per primer cop per Dick Morris, i materialitzada amb l'actuació del president Bill Clinton, sobretot a la campanya per a les eleccions presidencials de 1992 i el seu primer mandat a la Casa Blanca.

Consisteix en, (tal i com ho he explicat en algun article), l'estratègia mitjançant la qual, aconseguim respecte el nostre adversari directe ser millors que ell en, com a mínim dos temes propis, però també ser millors en, com a mínim, un tema del nostre rival i mitjançant el qual, triangulem. Es tracta d'una estratègia que sovint, pot estar més pensada per als partits / candidats de l'oposició que no pas els que estan al govern. Tot i així, hi ha exemples de triangulacions des del govern.

El president d'Extremadura J.A. Monago.

Un bon exemple d'això el trobem amb el president d'Extremadura, José Antonio Monago, qualificat com al "barón rojo" del PP. De fet, va ser investit president gràcies a l'abstenció (molt polèmica) d'IU, convertint-se en el primer president popular de la Junta de Extremadura. Un mandat en el que no ha dubtat de posar el seu rumb cap a l'esquerra, allà on pot esgarrapar vots al PSOE (i a IU?).

Monago ha fet declaracions i gestos com ara "no descartar pactar amb Podemos", penjar la bandera de l'arc de Sant Martí al seu despatx,  rebutjar la reforma de la llei de l'abort del propi PP, el rebuig a la pujada de l'IVA cultural, i un llarg etcètera.

Intenció de vot dels partits a Extremadura. Font.

Aquesta estratègia, li ha servit d'una banda per tal d'esgarrapar vots al seu rival directe (el PSOE), però per l'altra, per tal de preparar el seu partit davant els canvis en el mapa polític probables després de les eleccions del 24 de maig. És a dir, la irrupció de Podemos al parlament extremeny, i la pèrdua de suports d'IU (el seu soci de govern actual, per bé que de manera passiva). Així doncs, Monago ha aconseguit un doble objectiu mitjançant l'apropiació de temes de la crítica socialista, fent oposició al propi PP a la Moncloa.

Per tal que l'estratègia de triangulació tingui èxit, cal tenir el propi partit en una situació d'unitat i fortalesa interna (1), no tenir rivals fora de l'escenari cap a on ens orientem (2), tenir un nivell de popularitat similar al del nostre rival al qual volem triangular (3), i escollir bé els àmbits de triangulació per tal de no perdre credibilitat o cohesió i mobilització interna (4). Tot això és el que, sobre el paper, ha aconseguit Monago, amb l'alicient de saber-se adelantar al nou mapa polític que ja va deixar entreveure les eleccions andaluses de fa poques setmanes. Veurem el 24M si els electors s'han deixat persuadir per la seva estratègia.