divendres, 27 de maig de 2016

Per què els convergents pensen en un partit amb bicefàlia si aquest model és gairebé inexistent al nostre sistema polític?

Participants en el superdissabte de CDC
Si un concepte té consens a can convergent, aquest és el de la necessària separació entre el lideratge intern-organitzatiu del partit, i el lideratge institucional-candidat del mateix. Una separació que avui ens pot resultar obvia, fruit de l'ampli debat a Convergència que s'ha fet al respecte, però que si ho mirem en perspectiva i comparativament, és més aviat una rara avis, dintre del sistema de partits català i espanyol.

Però per què aquesta hipòtesi ha assolit tant de consens dintre de l'estructura de quadres convergent? Fonamentalment per dos factors, d'una banda el model d'hiper-lideratge i vocació institucional del pujolisme (i del post-pujolisme fins avui), i de l'altra, la situació política que el partit arrossega, al 2016, i des del XVIè congrés de Reus del 2012. Anem a pams.

Comitè Executiu Nacional de CDC
Convergència sempre s'ha caracteritzat per ser un partit polític catch-all (he parlat àmpliament d'aquest concepte en aquest blog (I II i III, entre altres), d'una forta implementació territorial (1) i desconcentrada (2), amb una clara vocació cap al govern. Aquest factor, sumat a l'hiperlideratge del president Jordi Pujol, va fer convergir l'estructura del partit amb l'estructura de la Generalitat, i les dinàmiques territorials amb els mateixos interessos del govern. Això propiciava encara més aquest hiperlideratge no discutit i, en conseqüència, una alineació de totes les dimensions polítiques de l'arbre convergent. O dit al inrevés, durant molts anys no van existir incentius a CDC ni per reforçar orgànicament les estructures internes/organitzatives del partit (1) ni molt menys, per a la creació o reforçament de nous lideratges en el sí de la organització (2). En segon terme, el partit ha viscut múltiples crisis des del XVIè congrés de Reus. Sense anar més enllà, en 4 anys el partit ha canviat un mínim de 3 cops la persona que n'ostentava la màxima autoritat, ha afrontat multitud de processos judicials i ha format part de tota mena de coalicions: CiU i la seva ruptura, Junts pel Sí, Democràcia i Llibertat, etc... Entremig, ens hem trobat davant anades i vingudes dels membres del govern, que han afectat i desdibuixat en gran part l'estructura interna dels òrgans de direcció. Tot això ha portat el partit en aquest punt de catarsi que afavoreix, sens dubte, la creença sobre la separació de totes dues figures.

Euskadi Buru Batzar del PNB.
Per a aquesta nova estructura en la que estan treballant els convergents, molts es fixen en el model del PNB, el qual ja he analitzat molt a fons en aquest article, i això comporta, és clar, un primer risc al no tenir en compte les enormes especificitats de la societat basca, la seva divisió territorial i d'administracions, i un llarg etcètera.

Però tot i així, els convergents segueixen apostant molt majoritàriament per la bicefàlia, tal i com ha quedat reflectit en els resultats del "Torn Obert" (un 53,9% dels participants aposten per la separació dels càrrecs institucionals i de partit). De fet, aquesta separació és una autèntica rara avis en el sistema polític català i espanyol, i només la trobarem, més enllà del PNB, a ICV (fruit del seu model de co-lideratge, sense una sola persona exercint la màxima autoritat del partit), a més de la CUP és clar (partit que es defineix per NO tenir líders).

En conclusió doncs, adoptar un model tant poc estès en el sistema polític català i emparat en el mirall d'un sistema polític com el basc, tant diferent al nostre, comporta un gran risc. Ben aviat sabrem si haurà valgut la pena.
Publica un comentari a l'entrada