Apunts de comunicació pel nou govern: l'estratègia a les xarxes socials del Goven.

Impecable portal de xarxes socials de la Generalitat.

La Generalitat de Catalunya ha sigut històricament (adaptant l'escala històrica al món digital) una administració puntera i tractora en l'àmbit digital i de les xarxes socials. A tall d'exemple, la pàgina web de la Generalitat va complir 25 anys el passat mes de setembre, i la guia d'ús de les xarxes socials del govern català és de les més exhaustives i referents a nivell europeu, copiada per administracions de diferents nivells d'arreu. O el xatbot a Whatsapp, entre altres exemples.

Tot això és mèrit a un gran equip professional de l'administració catalana, que sempre ha liderat, des d'una vessant de servei públic i d'atenció ciutadana, el desplegament digital cap a la ciutadania, fent una feina transversal, innovadora i apolítica. I precisament, aquestes que són les grans característiques del model de xarxes socials de l'administració catalana, són també les seves debilitats. 

Segueixo aquí la sèrie d'articles "Apunts de comunicació pel nou govern", parlant de la estratègia, els continguts i la difusió de les xarxes socials del govern català (que no de l'administració catalana).

En primer lloc, l'estratègia digital del govern català separa competencial, funcional, orgànica i, sobretot, conceptualment, l'atenció ciutadana (1) i la difusió corporativa, tant de la Generalitat, com dels diferents departaments (2). Dit d'una altra manera: els espais (també a les xarxes socials) destinats a l'atenció ciutadana, no fan difusió corporativa del govern del país, i al inrevés, les eines destinades a la difusió del Govern, o dels diferents Departaments, no contenen elements d'atenció ciutadana. Un model que presenta avantatges i inconvenients, però... allò que funciona en el món físic (si hom es vol adreçar a un conseller o a un Departament, no trucarà al 012), no necessàriament ha de funcionar en el món digital.

Ús de les xarxes socials a Espanya. Font.

En segon lloc, la presència a les xarxes socials del Govern català està enormement sesgada (com succeeix amb altres administracions, tot sigui dit), cap a Twitter. Si bé l'administració catalana va ser pionera en col·laborar institucionament amb aquesta companyia, mantenint fins i tot una relació fluida amb els seus responsables, no succeeix el mateix amb altres xarxes socials, més encara quan Twitter no ha sigut mai la xarxa social amb més audiència (usuaris), en cap moment des de la seva fundació, entre les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya.

De fet, aquesta descompensació arriba fins al punt que el Govern de Catalunya és l'únic govern d'una CCAA a tot l'Estat Espanyol (incloent-hi les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla), que NO disposa de perfil propi a Instagram (ni que dir que hi ha més catalans i catalanes amb instagram que no pas amb compte de Twitter). Alhora, sí existeix un perfil, GENCAT, però destinat única i exclusivament a l'atenció ciutadana (això ens lliga amb el primer punt tractat en aquest article).

En tercer lloc, i més enllà dels continguts i de tenir-hi presència o no a una o altra xarxa, no hi ha sistemes més o menys estandaritzats, d'interacció ciutadana. Ni pel que fa als missatges rebuts via xarxes socials (què passa quan un ciutadà fa una pregunta, o una menció a un Departament?) ni, sobretot, utilitzar les característiques pròpies de les xarxes socials per fer-hi productes ad-hoc. Un exemple: institucions com la Comissió Europea, la Casa Blanca, o tantíssims Ajuntaments fan, periòdicament, xats o diàlegs de tota mena, bé sigui entre ells (amb diferents directius o responsables de diferents àmbits), o bé amb la ciutadania. I és que no es tracta només d'adaptar per a les xarxes socials, continguts pensats per a la premsa, sinó d'aprofitar les xarxes socials per fer-hi continguts i cada cop més, esdeveniments, pensats específicament per a l'audiència a les xarxes. La pandèmia ha provocat un autèntic boom de formats i creadors de continguts que fan periòdicament entrevistes, diàlegs, jocs o xats pensats específicament per a les xarxes socials i amb una enorme audiència. I algunes administracions hi han vist aquí també, com una triple oportunitat: en termes de difusió corporativa (1), d'atenció i interacció ciutadana (2), i de millora del prestigi / coneixement / popularitat del govern respectiu (3). I més encara quan es tracta, gairebé sempre, d'eines amb un cost baix o fins i tot 0.

Roda de premsa a Instagram. 

En quart lloc, i relacionat amb l'anterior, m'agradaria tornar a insistir amb el mateix concepte però des d'una altra vessant: no es tracta només d'adaptar per a les xarxes socials, continguts pensats per a la premsa, sinó d'aprofitar les xarxes socials per fer-hi continguts i cada cop més, esdeveniments, pensats específicament per a l'audiència a les xarxes. Aquí voldria destacar que altres CCAA com Andalusia, per exemple, aprofiten les rodes de premsa per retransmetre-les en directe a totes les xarxes socials, en especial, a Instagram. I és que no només Youtube, Facebook o Twitter permeten fer-hi esdeveniments (ad-hoc, o bé pensats per a un altre públic) en directe, sinó que cada cop més cal pensar en emetre senyal en directe a xarxes socials com Instagram, LinkedIN, o Twitch. 

Aquesta reflexió, sobre la dicotomia entre rodes de premsa i xarxes socials, ens porta a una paradoxa, que pot semblar irrellevant, però és xocant per a una administració pública. Imaginem-nos que tenim una pregunta (político-directiva, no burocràtica) que volem fer al Govern sobre un tema, el que sigui. Si hom és periodista, i especialment treballa a un mitjà de comunicació, podrà posar-se en contacte amb els equips de premsa de cada Departament, que el respondran, l'atendran i gairebé amb tota seguretat, li respondran, o bé ells mateixos, o bé el propi dirigent corresponent. Molt bé. Imaginem-nos però, que aquella mateixa pregunta, la té un ciutadà que no és periodista: què fa? Dit d'una altra manera, l'estratègia enormement descompensada entre mitjans de comunicació i ciutadania (via sigui xarxes socials o com sigui), acaba provocant discriminacions fins al punt que, mentre hi ha moltes vies per respondre a les preguntes fetes per la premsa, no n'hi ha, per les mateixes preguntes fetes per la ciutadania a la que es deu el propi govern.

I en cinquè lloc: la publicitat a les xarxes socials. Al 2018, internet va superar a la televisió com a principal mitjà de comunicació entre les barcelonines i barcelonins. Òbviament, aquesta fita avui ja s'ha produit arreu del país. A més, les xarxes socials tenen una capacitat de segmentació infinitament superior (i millora cada dia) a la de qualsevol altra plataforma publicitària, i ens permeten, amb un comparativament baix cost, pagar per tal d'impactar específicament sobre la ciutadania a la qui afecta cada decisió de l'Administració. Dit d'una altra manera, si la despesa publicitària està justificada en el sentit que la ciutadania té dret a saber (i afegiria jo, directament), què fan les seves administracions), aquest axioma és encara molt més evident en el cas de la publicitat a les xarxes socials, que en el seu ADN tenen la micro-segmentació i la contenció de costos. I en aquest àmbit, no s'ha explotat encara el potencial, per part del govern català, de les xarxes socials com a eines de publicitat i, el què encara és més important, com a eines per arribar de la millor forma possible a la ciutadania interpel·lada per cadascuna de les accions dels seus servidors públics.

Apunts de comunicació pel nou govern: la roda de premsa setmanal del Govern.

A finals de març, si tot va com està previst, i dilatant els terminis al màxim (quina enveja del Regne Unit, on el Primer Ministre prèn possessió a l'endemà mateix de celebrar-se les eleccions), Catalunya disposarà d'un nou govern que tindrà molts reptes, però que també haurà d'abordar, en termes de comunicació, a vàries transformacions pendents en el model comunicatiu de la Generalitat de Catalunya.

Roda de premsa setmanal en el mandat del president Montilla.

Així doncs, començo una sèrie d'articles al voltant dels canvis necessaris en el plantejament i en els models de comunicació i difusió del Govern de Catalunya.

Va ser Jordi Pujol qui, en la dècada dels 80 del segle passat, va instaurar el model de roda de premsa setmanal del Govern. Es feia els dimecres pel matí, el dia posterior a les reunions del Consell Executiu (dimarts per la tarda), i on el president i/o els consellers explicaven als mitjans de comunicació les principals decisions del govern i responien a la premsa. Es feia des del Palau de la Generalitat, amb els ponents asseguts rere una taula, en un format molt més reduit que l'actual.

Aquest format aniria guanyant protagonisme especialment amb el nomenament d'Artur Mas com a conseller en Cap, però va ser al final del govern Montilla que es va fer la nova sala de premsa del Palau de la Generalitat, que permetria ara tant les compareixences a peu dret com assegut i, sobretot, amb nous espais per facilitar el treball als mitjans escrits, cabines de ràdio i de televisió, amb una superfície de 350 m2. Amb el govern Mas es canviaria la imatge corporativa de la Generalitat, fins arribar al color blau corporatiu actual.

Així és l'actual sala de premsa del Palau de la Generalitat. 

Com és tradició, cada dimarts (ara ja sí, pel matí) es reuneix el Consell Executiu i, en finalitzar (al voltant de les 12:30h, 60 minuts abans que en l'anterior legislatura), compareix el/la portaveu del Govern per explicar els acords adoptats als mitjans de comunicació. I és aquí quan hem d'aprofundir en els desajustos que es produeixen que sumats, provoquen que el model tradicional de roda de premsa dels dimarts s'hagi quedat obsolet.

En primer lloc pels elements de forma: el/la portaveu apareix setmanalment absolutament sol (o sola) sense cap tipus d'element de suport gràfic, discursiu o de qualsevol altra naturalesa. Fins al punt que l'únic acompanyament de la seva paraula són les còpies en paper que el personal de comunicació de Presidència lliura als periodistes presents a la sala. Tot i que es disposa (es pot veure a l'esquerra de la sala de premsa) d'una pantalla mòbil, aquesta no s'ha utilitzat gairebé mai, i tampoc es preparen gràfics, infografies, esquemes, imatges, vídeos o elements de suport de cap tipus per reforçar, ampliar o complementar al missatge del portaveu. El fons d'escenari és una lona fixa que no permet cap tipus de joc, provocant fins i tot desajustos en les ubicacions dels logotips que hi apareixen, amb la posició i alçada del/s portaveu/s del Govern.

A França és traidició fer un rètol de faristol per a cada acte.

Tampoc varien els rètols del faristol, una tradició tant francesa, on es produeix sempre un rètol de faristol en exclusiva per a cada acte, com a manera també de marcar el missatge, la ubicació i la data d'aquell esdeveniment i complementar així, la imatge i l'enfocament que fan les televisions i els mitjans gràfics d'aquell esdeveniment.

Acte del 8M a la seu de la Comunitat de Madrid, amb un fons LED.

Mentrestant, partits i institucions comencen a fer servir (de forma esporàdica o continuada) les pantalles murals de LED com a fons d'escenari, per tal de poder utilitzar fons dinàmics, tant estàtics com amb vídeos logotips, rètols i infografies, per potenciar els actes i compareixences. Aquest format, cada cop més habitual, permet personalitzar el fons d'escenari a cada acte, reforçar les compareixences amb animacions, gràfics, presentacions i fons personalitzats, i adaptar els grafismes a les alçades i al número de portaveus, entre altres infinites opcions. A més, és clar, de permetre multitud d'actes i formats, i utilitzar l'espai no només un dia a la setmana. Una opció que a Catalunya, han explotat especialment el PSC i ERC, fent-hi instal·lacions fixes a les seves respectives sales de premsa / actes.

També cal apuntar que l'actual sistema de videocàmeres instal·lat a la sala de premsa catalana no permet fer-hi una bona realització, amb diferents plans frontals, laterals o contraplans, que servirien per dotar de més dinamisme a aquests actes, i permetre fer-hi tota mena d'actes, més enllà de la roda de premsa setmanal del govern.

Seguint amb la forma, un fet característic d'aquest ritual dels dimarts és que el/la portaveu s'adreça contínuament (tant en la mirada, com en el pensament, com en el vocabulari i el temps verbal) als periodistes que segueixen la compareixença informativa, enlloc de a la ciutadania. I és que tot i que l'acte es sol emetre en directe pel canal de notícies 3/24 i per les xarxes socials (no a totes, per cert), tots els gestos, missatges, referències i expressions estan adreçades prioritàriament (quan no només) als mitjans. És un acte on la ciutadania és una mera espectadora secundària d'un format pensat en exclusiva pels professionals dels mitjans de comunicació.

Roda de premsa de Pedro Sánchez a La Moncloa.

Tot el contrari succeeix a la Moncloa, on l'actual president Pedro Sánchez, quan fa rodes de premsa, ignora en el seu discurs incial (una altra cosa és el torn de preguntes) a la premsa, i s'adreça només a la ciutadania, tant pel que fa al format, com en el contingut, els gestos i el marc mental. Part d'aquest fet es deu a l'ús del teleprompter ja que, en les habituals rodes de premsa posteriors al Consell de Ministres (a sobre, ara també en dimarts), no disposar d'aquesta eina fa que l'enfocament sigui híbrid entre ciutadania i mitjans de comunicació.

Passem ara al contingut, i seguim aprofundint en la dicotomia de l'enfocament per a la ciutadania / per als mitjans de comunicació. A les rodes de premsa setmanals tampoc s'hi han permès mai preguntes per part de la ciutadania, ni previ formulari (com fa el govern britànic, o com esporàdicament ha fet el mateix Pedro Sànchez, per exemple), ni prèvia selecció entre algun hashtag o caixa de comentaris (de la pròpia emissió a Youtube o Facebook) corresponent. I és que, si es tracta de rendir comptes davant de la ciutadania, què costaria respondre a 2, 3 o 4 preguntes (previ filtre, és clar), de ciutadanes o ciutadans, en un acte públic, per part dels seus governants?. Per no parlar, és clar, que els mitjans de comunicació ja no tenen el monopoli del consum informatiu per part de la ciutadania. Dit d'una altra manera, si els mitjans de comunicació ja no són (de forma desagregada), la principal font d'informació que utilitzen els electors per informar-se de la política, per què fer que l'única eina més o menys transparent i regular de rendició de comptes lliure estigui feta només per a aquests, sense cap altre tipus de participació possible?

La litúrgia i la imitació del model de roda de premsa, l'hem agafat de la Casa Blanca, on allà el/la portaveu del president compareix 2 cops al dia, de mitjana, i on els principals mitjans de comunicació tenen corresponsals que segueixen permanentment al president dels EEUU, tant informativament com físicament, treballant de forma similar a una corresponsalia, des de la pròpia Casa Blanca. Tot el contrari d'aquí, on només hi ha 1 roda de premsa a la setmana (exceptuant la pandèmia, cal dir), i on rarament hi ha periodistes sinó és en el context d'una roda de premsa.

Precisament per això tenim un model de sala de premsa mal pensat. En part dotat en excés (grans instal·lacions per a un ús d'un matí a la setmana), i en part, mal dotat (no hi ha gairebé elements que permetin fer posades en escena personalitzades o flexibles, per exemple).

Finalment, dues qüestions, de calendarització, i de model. Pel que fa al calendari, des de que a l'inici de l'actual legislatura espanyola, els Consells de Ministres (i per tant, també les rodes de premsa) es passéssin del divendres al dimarts (per bé que aquestes solen començar més tard que no pas les rodes de premsa d'aquí), hi ha un evident solapament, que encara fa més llunyana la antiga percepció de que aquestes rodes de premsa serveixen per marcar l'agenda de la setmana o del dia. Per què no explorar altres models més flexibles, de format més reduït, d'altre tipus de contingut (part de les rodes de premsa de la Casa Blanca són per comentar l'agenda del president o altres detalls menors, quelcom impensable aquí), especialment si es disposés d'un espai amb més possibilitats, també per acollir entrevistes i connexions via dúplex amb els mitjans, per exemple.

I una qüestió de model: Com comunicar una decisió estratègica del Govern i que (poc o molt) haurà de passar pel Consell Executiu: Afegint-ho a l'ordre del dia de la roda de premsa dels dimarts, o bé mitjançant un acte fet expressament per a aquesta? És una de les diferències entre el model valencià i el català de comunicació.

El lobbisme i el cas aplicat sobre les Terres de l'Ebre

Ahir divendres vaig tenir el goig de poder participar en el programa 'El Mirador', de Canal Terres de l'Ebre, en una entrevista sobre el lobbisme i la necessitat que les Terres de l'Ebre i tota la Catalunya Sud recuperin poder polític, econòmic, social i cultural, i les estratègies per fer-ho possible.

Podeu recuperar-ho en aquest enllaç, i on m'agradaria destacar tres aspectes:

En primer lloc, el lobbisme no és sinó l'organització (1) d'uns interessos concrets, legítims o no (2), per tal de dur-los a terme (3) i, en el cas del lobbisme aplicat a les regions perifèriques, això es concreta mitjançant l'accés, influència i participació en els òrgans i espais de decisió sobre els interessos que es volen defensar.

És a dir, i en segon lloc, no es tracta tant d'agitar en el territori on hi ha els interessos a defensar, sinó influir allà on es prenen les decisions al respecte.

I finalment, el lobbisme territorial no és només polític, sinó que la influència es pot exercir (i sovint de forma millor) en l'àmbit econòmic, social, cultural, etc.