 |
| La publicitat política és innecessària, pensaven molts. |
El principal repte a l'hora d'abordar l'estratègia de comunicació digital de tota campanya electoral amb un candidat no és la importància o no de les xarxes socials (un debat ja superat), sinó la concepció i l'abast real de les mateixes. Davant la necessitat d'establir-hi eines específiques de difusió i publicitat, la resposta per part del candidat / equip de campanya sempre sol ser la mateixa: xarxes socials? Si ja tinc twitter i funciona molt bé. Una resposta tant habitual com errònia.
Però tornem al món de carn i ossos. Enrere hem deixat, afortunadament, els temps en els que els candidats fiaven tota la seva campanya a la seva presència, les seves declaracions, i el suposat boca-orella entre els votants. Eren temps on la publicitat política es veia com quelcom innecessari, o fins i tot mancat de prestigi davant les campanyes electorals, i on als votants no calia persuadir-los, emocionar-los, ni fins i tot informar-los, perquè ja eren prou autònoms com per fer-ho per sí mateixos. Estem parlant de campanyes polítiques del segle XIX i principis del segle XX, on els candidats veien com una debilitat la publicitat política (propaganda), i on confiaven amb les seves dots miraculoses per guanyar eleccions. Molts fracassos acompanyats de les innovacions pròpies de la societat de consum han esborrat per sempre més aquests antics pensaments.
El que sorprèn però és que, precisament aquests apriorismes tant antics, erronis i passats de moda pel que fa a la publicitat política són avui plenament vigents pel que fa a la publicitat política online. La majoria de candidats ignoren, quan no desconfien de les eines de publicitat que permeten les xarxes socials, encara que aquestes tinguin una relació cost / impacte millor que la publicitat convencional, i permetin mecanismes de segmentació desconeguts fins ara. Encara avui, quan el telèfon mòbil és la principal eina de comunicació, i xarxes socials com el Whatsapp o Facebook són pràcticament universals, es confia tota la difusió de les campanyes electorals a un suposat boca-orella digital, d'igual manera que s'hi confiava en el boca-orella analògic a les campanyes electorals de fa un segle. Paradoxal, oi?
És per això que tota campanya electoral ha de comptar amb una estratègia de comunicació digital basada, com a mínim, en dos eixos: el ciber-activisme (1) i la publicitat a les xarxes socials (2).
Pel que fa a la primera pota, el ciber-activisme, mai es té prou en compte la importància de comunicar, cuidar i mobilitzar al públic fidel, un actor clau tant en la campanya analògica com en la digital. És per això que caldrà identificar i dissenyar eines de comunicació amb els activistes i simpatitzants de la candidatura, especialment via eines de missatgeria instantània (en parlo aquí i aquí), on l'objectiu no serà tant rebre missatges seus, sinó, és clar, enviar missatges per tal de poder fer campanya mitjançant les xarxes socials i la missatgeria instantània. Tot això al mateix temps que es procura fer un travàs continu entre votants i simpatitzants, per tal de fer créixer al màxim el número de voluntaris de la campanya, també en el món digital.
I en segon lloc, la publicitat a les xarxes socials és fonamental, no només perquè és la única garantia d'arribar al nostre votant potencial (que a més podem segmentar tant com vulguem), sinó perquè la pròpia dinàmica de les empreses que hi ha al darrera de les xarxes socials més populars fa que cada cop les nostres piulades o publicacions tinguin, per se, menys audiència, sinó és amb el complement (i despesa, és clar) de la publicitat. Una eina, la publicitat a les xarxes socials, tant potent com important saber-la gestionar bé, i no cometre errors com els que vaig analitzar aquí i aquí.
En definitiva doncs, davant la paradoxa de al món digital confiar només amb el boca-orella, tota campanya electoral necessita d'una estratègia de comunicació digital orientada cap al ciber-activisme, i cap a la publicitat política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada