Reprenc aquí el desenvolupament d’una proposta global sobre el nou model electoral per a Catalunya, tot seguint la teoria dels 3 vectors i les reflexions que ja he fet al voltant de la importància de les campanyes electorals i la importància d’afrontar aquest debat d’una manera completa on cada part del sistema electoral s’adapti a l’altra.
Espanya (i per tant Catalunya, que no té competències en matèria de regulació de les campanyes electorals), és el país de la UE on les campanyes electorals no només són més curtes, sinó que estan més (incomprensiblement afegeixo jo) regulades i limitades aquestes. Un breu repàs a la legislació electoral espanyola ens mostrarà fins a quin punt arriba aquest encorsetament d’una eina, la campanya, què no es més que la comunicació i transmissió d’un missatge per part dels partits (que són no ho oblidem, els principals agregadors de les preferències polítiques dels ciutadans) vers el seu electorat (mercat) potencial. No és la meva intenció aquí fer dret electoral comparat sinó centrar-me en les característiques, el marc, electoral espanyol.
Una de les primeres característiques que sorprèn de la legislació electoral espanyola (i sobretot, de la jurisprudència dels acords de la Junta Electoral Central), és la seva prohibició sistemàtica i explícita a que totes aquelles organitzacions que no siguin partits polítics puguin fer campanya electoral activa respectant, això sí, la seva llibertat d’expressió. De fet, sorprèn que en multitud d’aspectes (aquest en especial), la JEC és més restrictiva encara que la pròpia legislació espanyola, essent varis els acords de la JEC després declarats inconstitucionals pel Tribunal Constitucional (com ara l’acord de prohibir explícitament els actes i activitats de campanya de les organitzacions empresarials). Es restringeix també l’ús de símbols i emblemes dels partits en campanya als registrats per cada partit al Registre de Partits Polítics, amb especial cura amb l’utilització de banderes i símbols nacionals.
Pel que fa als debats televisius, si bé donada la poca tradició a casa nostra dels mateixos fa que les referències administratives al respecte siguin escasses, es posa un especial èmfasi en que aquests debats reflecteixin al màxim la pluralitat, molt especialment en aquells que siguin emesos per les emissores públiques. D’aquí precisament que els pocs cara a cara que hem vist hagin tingut lloc en emissores privades, per tal d’evitar les possibles pronunciacions en contra (i per tant, prohibicions) per part de la JEC.
Sorprèn més encara, la duració de la campanya electoral. La redacció original de la LOREG (LO 5/1985), establia que la duració de les campanyes podia oscil·lar entre els 15 i els 21 dies (un període, mai insistiré el suficient, totalment irrisori). No obstant, la posterior llei orgànica 13/1994 va limitar (incomprensiblement i en la direcció contrària de la resta de democràcies occidentals) el calendari més encara, establint 15 dies, com a màxim i mínim en la durada de la campanya. De la mateixa manera, tampoc pot realitzar-se cap tipus d’activitat dirigida a la captació de sufragis fins que no comenci la mateixa i per suposat, tampoc durant la jornada de reflexió, essent aquesta motiu de delicte.
Tampoc permet la legislació, la difusió de cap tipus de propaganda electoral ni realitzar cap acte de campanya electoral en el període comprès entre la convocatòria de les eleccions i l’inici de la campanya electoral (Art.53 de la LOREG), excepte les activitats pròpies dels partits que evidentment, estan emparades amb la llibertat d’expressió i de reunió constitucionalment garantida. Aquest és un dels molts exemples que ens mostren que tenim una legislació electoral completament obsoleta.
Pel que fa al desplegament de pancartes, cartells i banderoles, d’una banda s’obliga als Ajuntaments a cedir espais gratuïts per a tal finalitat, però al mateix temps, es prohibeix la col·locació de les mateixes fora d’aquests espais, amb un topall de despesa per aquest tipus de publicitat del 25% del límit de les despeses electorals per a cada formació (art.55 LOREG).
En l’àmbit de la propaganda als mitjans de comunicació, si bé es permeten els anuncis comercials (per tant, pagant) a la premsa i a les ràdios de titularitat privada (amb el topall del 20% sobre la despesa total), es prohibeix taxativament qualsevol tipus d’anunci comercial a qualsevol cadena de televisió, sigui pública o privada, per cable o per antena (LO 2/1988) ni tampoc en les emissores de ràdio de titularitat municipal (LO 10/1991). A canvi, les formacions polítiques tenen dret a espais de propaganda gratuïta en emissores de ràdio i televisió de titularitat pública (excepte les municipals), de 10 a 45 minuts (al llarg de tota la campanya electoral) en funció de la seva representació en les eleccions anteriors. O el què és el mateix, encara en el cas dels partits polítics amb major representació, el seu temps de publicitat electoral gratuïta és de tant sols 40 segons al dia durant els 15 dies de campanya. I si a això hi afegim la impossibilitat (ja comentada) de contractar propaganda en qualsevol canal de televisió així com el topall del pes de la despesa en propaganda als mitjans de comunicació del 20% sobre el total de despesa de la campanya, fa que a la pràctica, més enllà de les notícies que pugui generar (i es facin ressò els mitjans), els partits (i només els més grans) comptin amb només 40 segons al dia (i durant només 15 dies) per fer arribar el seu missatge a tot el seu electorat.
Aquests són només alguns exemples de les restriccions de la legislació electoral espanyola. Unes restriccions que no fan sinó posar traves a que el missatge dels partits arribi als seus electors, uns electors precisament que mostren una desafecció sobre un sistema polític que els hi és llunyà. I els hi és llunyà en gran part perquè hi ha una infinitat de barreres legals que impedeixen als partits comunicar-se amb els seus votants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada