dissabte, 11 de gener de 2020

Abel Caballero, o l'alcalde que desafia a totes les lleis polítiques possibles i arrasa a Vigo.

L'alcalde de Vigo, Abel Caballero, teloner d'un concert de Maná.
Com pot un alcalde (i més encara, d'una gran ciutat), passar de 44.398 vots (29,43%) i 9 regidors, al 2007, a 101.058 vots (67,64%) i 20 regidors (quan la majoria absoluta se situa en els 14), 12 anys després? Com es pot desafiar la llei de la gravetat i del desgast del poder, després de tenir l'alcaldia durant 12 anys, incloent-hi la crisi econòmica del 2008-12? I no només això sinó aconseguir que les pròpies excentricitats del personatge, i de fet, l'alcalde en sí mateix, sigui una icona pop i turística de la ciutat? No parlem d'altre sinó de l'Abel Caballero, el totpoderós, mediàtic i ídol de la ciutat més poblada de Galícia, Vigo.

Abel Caballero és el símbol de la ciutat de Vigo.
Les xifres de les seves victòries electorals (de fet, cada cop que s'ha presentat a l'alcaldia viguesa ha pujat en vots i percentatge) maregen, fins al punt de succionar-ho tot al seu partit, el PSdeG i, paradoxalment, quant més popular és ell, pitjor li va al seu partit a nivell autonòmic, donada la seva enorme i allargada ombra que projecta a tot arreu.

Abans d'entrar en les claus polítiques i comunicatives del personatge repassem breument la seva biografia, que ens ajudarà a entendre la singularitat del personatge. Abel Caballero va néixer el 1946 (fa 73 anys) a Ponteareas, a la província de Pontevedra. Es va llicenciar en Economia a la Universitat de Vigo, ciutat que deixà per traslladar-se al Regne Unit, on va fer el doctorat a la Universitat de Cambridge, i un Màster a la Universitat d'Essex. S'estrenà en política el 1982 al Congreso, de la mà de la primera gran victòria del PSOE, on al 1985 seria nomenat Ministre de Transport, Comunicacions i Turisme, fins al 1988. Seguiria al Congreso 9 anys més sense destacar en gaire res, ni com a ministre, ni com a diputat gallec a Madrid (primera paradoxa).

Cartell electoral del PSOE a les autonòmiques de 1997.
L'any 1997, va encapçalar la candidatura a la presidència de la Xunta de Galícia per part del PSdeG, enfrontant-se a Manuel Fraga, qui ja portava 2 mandats al capdavant de la institució. I vet aquí la segona paradoxa: va obtenir els pitjors resultats del PSdeG, amb 310.508 vots, 19,72 % dels sufragis i 15 diputats, cedint la 2a força al BNG. Unes eleccions on el PSOE va anar en coalició amb ecologistes i una escissió gallega d'IU (1), i on Caballero va protagonitzar una campanya molt dura contra el llavors totpoderós líder del PP, tot el contrari de Xosé Manuel Beiras, que va abandonar el seu característic radicalisme per presentar-se com una opció més presidenciable, pujant 5 diputats al Parlament gallec. De ben segur que aquí l'Abel ja en va poder extreure algunes lliçons.

Cartell electoral a les eleccions de 2007. Us sona l'eslògan?
Aviat deixaria el parlament de Santiago per tornar a la Universitat de Vigo, fins al 2005, on fou nomenat president de l'Autoritat Portuària de Vigo ja amb la idea que, 2 anys més tard, al 2007, encapçalés la candidatura del PSOE a la ciutat més poblada de Galícia. Unes eleccions que va perdre davant del PP (44,12 % dels vots i 13 regidors, enfront del 29,43% dels sufragis i 9 regidors del PSOE), però que el portarien a pactar amb el BNG (18,58% dels vots i 5 regidors... encara molts tenint en compte el seu etern i soporífer espot) per treure l'alcaldia a la popular Corina Porro.

Cartell electoral del PSOE a Vigo a les eleccions del 2011.
Diuen que governar desgasta, i fer-ho en coalició, encara més. Però res més lluny de la realitat per al nostre súperalcalde. 4 anys després, al 2011, Caballero sumaria 2 regidors més (de 9 a 11), els mateixos que perdria el BNG (de 5 a 3). Aquest cop, el BNG, veient que no havia capitalitzat l'acció de govern, passaria a l'oposició, i Caballero governaria en minoria, però incrementant suport popular (50.045 vots al 2011 respecte 44.398 al 2007)

Cartell electoral de la campanya municipal del 2015.
2015: Qui diu que el govern desgasta? El PSOE aconseguiria la majoria absoluta amb l'escandalosa xifra de 17 regidors de 27. La resta se'ls repartirien PP (que passaria de 13 a 7) i En Marea (qui ocuparia el mateix lloc que el BNG 4 anys abans, amb 3 regidors). I un cop més, incrementant el número de votants fins a la estratosfèrica xifra de 73.074, el 51,8% de vots, ni més ni menys que després de 8 anys d'alcalde.


Cartell del 2019. L'assimilació de l'alcalde a la ciutat és absolut.
2019: 12 anys d'alcalde d'un home veterà (73 anys), governant una gran ciutat de més de 300.000 habitants, després d'una enorme majoria absoluta... ja havia tocat sostre oi? Tot al contrari. Si 17 de 27 regidors ja és un rècord, preparem-nos pels 20 de 27 regidors aconseguits el passat mes de Maig. O el què és el mateix, 101.058 vots, o el què vol dir, el 67,64% dels sufragis. És gairebé insultant oi? La resta de partits, PP (4 regidors), Marea (2 regidors) i BNG (1 regidor), simplement, són convidats de pedra.

Però... quina és la clau de les seves arrasadores (cada cop més) victòries? Quins són els trets característics de la seva manera d'actuar, comportar-se i comunicar? Si bé l'Abel Caballero del 2019 és lleugerament diferent al Caballero del 2015 (aquí podeu veure un interessantíssim vídeo-anàlisi al respecte), hi ha essencialment 3 trets característics que han marcat les pautes de la seva trajectòria (només) com a alcalde de Vigo:


  1. Populisme sense complexes i hiper-presència a tot arreu.
  2. Apel·lació constant al localisme i equiparació entre alcalde i ciutat
  3. La construcció d'un relat d'un enemic o rival exterior.


Pel que fa al populisme, aquí l'alcalde de Vigo utilitza tot el manual de comunicació política del bon populista: des de parlar malament anglès a propòsit, tenir un gran sentit de l'espectacle, actuant en les seves visites als mitjans de comunicació, fent de teloner a tots els concerts populars de la ciutat de Vigo, o no tenir cap vergonya d'atrevir-se a ballar en qualsevol acte de la ciutat, especialment amb el públic jove.

Els parcs infantils a Vigo no els fa l'Ajuntament, els fa l'alcaldia.

Però el seu populisme va molt més enllà: L'estratègia de comunicació de l'Ajuntament de Vigo cerca contínuament el culte al seu alcalde, arribant a extrems com el de la substitució del logo-marca Ajuntament de Vigo pel logo-marca Alcaldia de Vigo. La ciutat no té un Ajuntament, té un alcalde. Un recurs tant sorprenent com utilitzat a tot arreu de la ciutat, des del mobiliari urbà fins als equipaments o espais municipals. A tot arreu posa Alcaldia, no Ajuntament. Simplement brillant.

Cartell promocional de Vigo al Metro de Madrid.
Però per si això fos poc, aquest Nadal al Metro de Madrid s'han vist cartells (pocs, la gràcia aquí era la viralitat, i per això no calia una gran inversió en publicitat) de promoció de la ciutat gallega on apareix com a principal reclam turístic nadalenc... el seu alcalde! El personatge ha passat de dirigent de la ciutat a ídol per als locals i reclam turístic per als visitants.

En aquest sentit, una de les millors formes de reforçar l'espectacularitat és mitjançant els projectes estrambòtics, amb la finalitat o bé de generar (falsa) il·lusió entre la ciutadania, o bé ajudar a projectar al seu líder.

L'alcalde, visitant les cries dels seus dinosetos.
Aquí l'alcalde de Vigo va començar amb el "dinoseto", a inicis del mandat 2015, que després s'ampliaria (amb la corresponent dosi de burla i broma) amb la dinoseta i els dinosetitos, tot inaugurat, és clar, pel mateix alcalde amb xou inclòs sobre les "cries" d'aquests bonsais.. Però no seria fins al 2018 quan Abel Caballero arribaria al seu màxim moment de fama, en la roda de premsa (ja al setembre), per explicar la nova (i absolutament desorbitada) il·luminació nadalenca.

En segon lloc, i pel que fa al localisme, Abel Caballero ha sabut identificar-se a sí mateix com a la ciutat de Vigo, i a l'inrevés. El seu projecte polític és Vigo (i només). I mitjançant el localisme ha sabut convertir-se en més que un alcalde, en un referent i defensor de la ciutat (1), alhora que aprofita els propis complexos històrics (Vigo és la ciutat més poblada de Galícia, i ni és capital de la CCAA, ni de la província), com a argument electoral propi (2). I és que, en part, és així com es forma el sentiment de pertinença, amb una equilibrada fórmula entre orgull i exaltació dels greuges comparatius.

La campanya contra la Xunta arriba fins a l'extrem de la pròpia cartelleria municipal.
I, finalment, la cerca contínua de la confrontació amb una administració / rival, en aquest cas, la Xunta de Galícia, el PP i el seu president, Alberto Núñez Feijóo. Caballero utilitza contínuament aquesta fórmula per denunciar les mancances (també pròpies), i com a mecanisme cohesionador al voltant de la ciutat (què és ell), enfrontada amb la CCAA (què és el PP i l'enemic). Utilitzant arguments com el vet de la Xunta a l'Àrea Metropolitana de Vigo (us recorda això al cas de Barcelona amb Maragall?), o la manca d'inversions i recursos, es permet dissimular les errades i mancances pròpies, alhora que es cohesiona al votant envers un enemic exterior, especialment en temes sensibles com la salut o els serveis socials.

Finalment, aquestes són les tres principals lliçons en clau d'estratègia política i electoral del cas de l'Abel Caballero:

  1. Què una persona amb un CV i una trajectòria acadèmica tant brillant apliqui de la manera més descarnada possible el populisme demostra que aquesta, lluny del què es pensa, és una estratègia completament meditada, estudiada i analitzada, i no és fruit de l'atzar, sinó de la intel·ligència política. Fins al punt, insisteixo, de parlar malament anglès a propòsit, o el fet, per exemple, que la campanya nadalenca del 2019 hagi sigut menys estrambòtica que la del 2018, ja que Caballero ja havia aconseguit la fama, no li calia una nova i delirant sortida de to.
  2. Com d'important és la capacitat de reinventar-se. Passar de ser un ministre mediocre i fracassar estrepitosament a les eleccions gallegues, a ser un dels alcaldes més populars de l'Estat Espanyol.
  3. L'ús permanent (i gairebé diria jo, extrem) dels 3 vectors de l'èxit en clau política d'un candidat municipal: populisme, localisme i lluita (o creació) d'un enemic exterior.

I, com a bonus, alguna de les seves pràctiques, que ens poden ser útils com a referent:
  1. Amagar (eliminar) les sigles del seu partit (2011), i inici de la publicitat més de 2 mesos abans (al març) de les eleccions municipals.
  2. Confusió absoluta (i interessada), és clar, entre ciutat i alcalde, i entre alcalde i candidat: "mi campaña es mi ciudad, y mi mensaje es Vigo".
  3. Agitar (quan no provocar) els greuges comparatius de Galícia amb Vigo. El localisme portat a l'extrem de fer campanyes amb cartelleria a les obres que, teòricament, no fa la Xunta.
  4. En realitat no guanya el PSOE les eleccions, les guanya Vigo. Equiparació absoluta d'ell (com a candidat) i la ciutat.
  5. Un programa basat en xifres d'una banda (fins i tot convertint en virtut allò que és obligació, i venent tota l'acció de govern, per petita i ordinària que sigui), i actes estrambòtics i amb impacte visual de l'altra. Tot això complementat sempre amb el sentiment de nacionalisme i orgull de ciutat, i atiant als rivals d'ell / la ciutat: La Xunta i el PP.
  6. Convertir-se en una icona pop: pujar-se a TOTS els escenaris de les festes, concerts o actes de tota mena i, si cal, ballar-ho tot.

Cap comentari: