Com fer campanya quan ets el soci petit d'un govern de coalició.

Una de les creences més populars dels governs de coalició és la que el soci majoritari sempre s'acaba menjant al soci petit. Segons aquesta afirmació, els socis petits d'un govern bicolor sempre acaben patint el desgast inevitable (una altra falça creença: governar = desgast) del govern, sumat al fet que no poden capitalitzar-ne els fruits tant bé com el soci majoritari. Això és sempre així? En absolut, i aquí ho veurem en dos exemples ben propers.

Pere Aragonès visitant l'Hospital de la Vall d'Hebron. 

Hi ha una estratègia tant senzilla com efectiva, i és la que utilitzen tant el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, com el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni. L'estratègia es basa, ras i curt, en liderar totes i cadascuna de les accions (positives, s'entén) dels teus membres del govern de coalició (conselles, regidors, etc), tal que, de facto,  et converteixis en una mena de líder alternatiu al del teu soci de govern (i que teòricament ell, o ella, n'és el majoritari). És una estratègia bàsica i efectiva, però que requereix d'una sèrie de condicionants per tal que sigui exitosa.

1.- Que el teu rival (i soci majoritari), estigui en una posició de relativa sortida política, tal i com és el cas del president Quim Torra, o de l'alcaldessa Ada Colau. Quan s'adopta aquesta fórmula davant d'un rival-líder que no es presenta a la re-elecció, com són aquests casos (tot i que el futur de l'alcaldessa de Barcelona és incert), no només tens més espai per poder desenvolupar l'estratègia, sinó que el nivell de tensió política entre els dos socis és inferior. Tot el contrari del que succeeix, per exemple, entre la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso (PP), i el vicepresident Ignacio Aguado (Cs).

Jaume Collboni presenta l'ampliació de l'Àrea Verda de Barcelona. 

2.- Tenir un partit (i membres del teu govern) ben travat, cohesionat, organitzat i jerarquitzat. Això resulta obvi: si els membres del teu govern no senten cert grau de cohesió, organització i jerarquia, difícilment voldran compartir el protagonisme de la seva gestió amb el màxim dirigent del seu partit al govern, i líder electoral. És clar. I al inrevés: govern + manca de lideratge i organització interna porta, de forma automàtica, a una dinàmica centrífuga de missatges, lideratges, rols, i agendes personals de cadascú.

3.- Tenir legitimitat, autoritat i reconeixement explícit com a líder-candidat. Aquest requisit és un derivat del 2n, en el sentit que només serà possible dur a terme aquesta estratègia si hi ha un reconeixement explícit a la figura del màxim dirigent del govern de coalició sobre el qual volem bolcar els temes que treballen els membres del mateix color polític en aquell govern.

4.- Seleccionar (bé) els temes sobre els quals hi posem al candidat. No es tracta de que el nostre membre del govern / candidat lideri tots els temes sempre de qualsevol membre del govern del nostre partit, sinó que cal fixar criteris per a seleccionar-los, sectorial - ideològicament (a), territorialment (b), i en termes de competició amb el nostre rival (c).

Pel que fa a l'eix sectorial - ideològic, d'entre altres estratègies, convé no perdre mai l'estratègia de la triangulació com a eina per fixar els temes sobre els quals fem campanya. En l'àmbit territorial, caldrà fer un anàlisi de les bosses potencials de vot per municipis i per regions, per tal d'optimitzar els recursos, missatges i temps (cada cop que hi ha eleccions obtenim, de forma gratuïta milions de dades que gairebé mai són utilitzades i, menys encara, analitzades i comparades. Una pèrdua d'oportunitats, sens dubte). I, finalment, convé tenir en compte un rival tan important com ignorat: l'abstenció (o la desmobilització). I és que quan venen eleccions, no només lluitem contra un (o varis) rivals, sinó que també lluitem amb la desmobilització (pròpia o d'altri) i l'abstenció. I també massa sovint malbaratem recursos en pretendre (d'una forma naïf) convertir un vot del partit a, al partit b, quan és molt més senzill que passi del partit a o b, a l'abstenció.

Finalment però, aquesta estratègia no serà completa sense les eines de difusió i publicitat que assegurin que el teu missatge arribi específicament als col·lectius els quals perseguim amb aquella acció, presentació o missatge. Dit d'una altra manera, de poc serveix buidar un parell d'hores del teu líder-candidat-govern, per visitar o presentar una mesura específica, i després confiar que, només amb l'atenció corresponent a la premsa, o fent alguna foto, el missatge, sol, arribarà (i no diguem ja d'una forma empírica, contrastada i repetida) tot sol a les persones específiques sobre les quals volem impactar.