Diguem no!

De ben segur que Raimon i tota la seva generació no s’haurien pogut imaginar mai que el que va ser una de les expressions d’aquella generació, seguiria viva encara avui en dia i es més, recobraria més i més força entre la generació d’avui.

Diguem no a les presons, depuradores, centrals elèctriques (de qualsevol tipus), carreteres, ferrocarrils, centres d’atenció a malalts, parcs de bombers, de policia, abocadors, contenidors… en definitiva, diguem no, a tot.

L’exconseller d’Interior, Xavier Pomés, afirmava que aquests són “efectes secundaris o no desitjats del Estat del benestar”. Jo diria en canvi, que aquest “diguem no!” és conseqüència de la democràcia moderna, i més concretament, de la participació política, la seva concepció i la seva transformació en les societats.

En primer lloc, és cert i lògic afirmar que trobem gairebé exclusivament aquests fenòmens en les societats fortament liberalitzades, les poliarquies, de Robert Dahl. És en aquests sistemes, on el cost de la participació política en aquest sentit, té uns costos molt reduïts en relació amb els possibles beneficis, comparant-ho amb altres sistemes polítics. Per tant, podem concloure que per tal que es pugui generar aquest fenomen, és condició necessària, però no suficient trobar-nos davant democràcies modernes, enteses com a Estats Liberals i Democràtics de Dret.

En segon lloc però, i seguint amb l’anàlisi cost-benfici de la mobilització o no mobilització, per tal de poder articular aquestes accions, fruit de l’acció col·lectiva, cal que el sistema tingui articulat un cert sistema de participació política. En aquest sentit, la principal carència de l’estudi d’aquests fenòmens, és l’escassíssima literatura en l’àmbit de la política comparada sobre com diferents sistemes de participació política afecten sobre l’acció col·lectiva, en aquest cas, en allò que anomenem “cultura del no”, el nom no fa la cosa en tot cas.

Ara bé, més enllà de les mancances que l’estudi científic pugui tenir, m’aventuro a dir que vivim en un context de crisi de la participació política. No tant en el grau de participació, ja que és molt discutible què o com es pot participar “més” o “menys” en un determinat sistema, sinó sobretot, crisi en el model o teoria de participació política sobre la qual es configuren les democràcies liberals actuals. Tal i com ja vaig apuntar en un anterior article, les actuals teories sobre la participació política són insuficients, incompletes, i el que és més important, no expliquen ni serveixen per articular el model de participació política necessària al context actual.

Existeix un ampli consens en considerar la participació política, com a quelcom associat, complementari a la democràcia en general, i a l’Estat Liberal i Democràtic de Dret en concret. En certa manera, la participació política és la columna vertebral sobre la que es va donant forma els diferents sistemes polítics.

Ja en la seva classificació dels sistemes polítics, Robert Dahl utilitzava un pla bidimensional on a través de la participació política (grau i quantitat de ciutadans que la poden exercir) era capaç de situar tots els sistemes polítics. Podem concloure doncs, que aquesta participació és quelcom intrínsec amb el mateix concepte de democràcia.

Però de la mateixa manera que les democràcies evolucionen, d’una forma notablement adaptativa en la meva opinió, no ho fa de la mateixa manera la participació política. No es tracta només de veure quantes persones poden participar i/o l’efectivitat de la seva participació, sinó quin és el model de participació política sobre la qual s’assenta el sistema. Sent optimista, ben poc han canviat les teories de la participació política, i les adaptacions que els sistemes han realitzat per tal de canalitzar les noves necessitats i demandes de la ciutadania, no han tingut èxit, al partir d’una concepció no vàlida de la mateixa.

I és en aquest sentit en el que destaco la profunda relació, en gran mesura causa-efecte, entre la participació política i l’acció col·lectiva aplicada sobre els béns territorials. Fins ara, no ens n’hem sortit aplicant les clàssiques solucions de diàleg, participació i explicació sobre el “diguem no!”, potser ja ha arribat l’hora de canviar el concepte de participació política.