divendres, 9 de març del 2007

L'Agricultura energètica

En un article recent, comentava de passada l’agricultura energètica com a una de les estratègies clau per a la lluita contra el canvi climàtic. Millor dit, el conreu amb finalitats energètiques, o bé a través del cultiu o bé a través directament de les granges solars. Hem vist també aquí com l’energia i el transport (juntament amb l’agricultura per cert, per bé que a molta distància) són les dues peces quasi absolutes de l’emissió dels gasos que conformen la cistella dels gasos d’hivernacle. L’agricultura energètica per tant, ve a plantejar una alternativa cada cop més competitiva als combustibles fòssils (1) i conseqüentment reduir els gasos d’efecte hivernacle provinents del transport (o el que és el mateix, l’energia secundària)(2), configurar tot un conjunt de noves possibilitats per al món rural a mig termini (3), reduir la dependència petrolífera de l’exterior (4) i modernitzar els sistemes productius agrícoles i aportar competitivitat al sector primari (5).

Aquestes són, les principals avantatges de l’agricultura energètica, per bé que el sector s’enfronta encara avui amb costos d’el·laboració (especialment en el cas dels biocombustibles) molt elevats tant fixes (infraestructura necessària que dificulta a les petites explotacions tenir els seus conreus d’aquest tipus) com mitjans (el preu dels biocombustibles són moderadament més elevats que els fòssils). Països com ara el Brasil ja estan apostant activament per la substitució de part de l’agricultura menys productiva per la de caràcter energètic.

Quatre són les principals aplicacions de l’agricultura energètica: l’obtenció de biomassa per a l’incineració (1), el conreu de vegetals els quals seran la matèria prima per al biodièsel (2) i bioetanol (3) i finalment, l’aprofitament dels espais agrícoles per a l’instal·lació de plaques fotovoltaiques.

En el primer dels casos, l’aprofitament energètic de la biomassa agrícola, es tracta més d’un aprofitament d’una residu agrícola ja existent, més que no pas una transformació dels cultius pròpiament dita. Té essencialment dues variants, l’incineració de la pròpia biomassa (modalitat que menys ajuda a lluitar contra el canvi climàtic, donada l’elevada contaminació de les centrals tèrmiques) i la fermentació de la mateixa per a l’obtenció del biogàs, que liquat, pot servir com a combustible.

El biodièsel (més conegut potser a Europa que no pas el bioetanol, àmpliament difós pel continent americà), és el resultat del processament (transesterilització) dels olis de les llavors oleaginoses o dels greixos derivats (residus) de l’indústria càrnica. El cicle de producció del biodièsel genera també glicerina i fertilitzant ric en potassi, ambdós subproductes molt útils per a l’indústria química i agrícola i que per tant, augmenta la rendibilitat de tot el procés de transformació, alhora que no genera residus. En aquest sentit, si agafem com a model el clima peninsular, trobarem que els cultius d’arrel energètica compatibles amb les nostres característiques geoclimàtiques són principalment la colza (1), el gira-sol (2) i la carxofera borda (3).

El bioetanol en canvi, s’obté bàsicament a partir de la fermentació dels cultius altament rics en sucre (remolatxa, ordi, cànem, blat de moro, canya de sucre,...), de la cel·lulosa (fusta i residus agrícoles) i del almidó (panís, patata i iuca). El procés aquí és força més simple i requereix menys inversió d’equipaments, fet que converteix al bioetanol un combustible lleugerament més econòmic que el biodièsel. També a diferència del biodièsel (que pot utilitzar-se com a combustible pur, és a dir, sense fer-hi cap mescla), en el cas del bioetanol resulta convenient utilitzar-lo amb una dissolució de gasolina (entre un 10 i un 30% de bioetanol i un 70-90% de gasolina), donades les seves característiques de possible corrosió amb les gomes i plàstics del motor, però també degut al seu molt major octanatge (ràtio de combustió), fet que obligaria a modificar les mides dels cilindres i els conductes d’entrada i sortida de l’aire i el combustible, si aquest s’utilitzés al 100%. L’etanol també es pot utilitzar per a l’obtenció d’hidrogen d’una manera econòmica, sense generar residus (com sí genera el seu procés d’extracció a partir del gas natural) ni elevats costos (com la hidròlisi a partir de l’aigua).

Finalment, si un agricultor decideix instal·lar plaques solars (fins a un límit de 100KV, segons la normativa espanyola), ha de saber que l’operadora elèctrica està obligada a comprar-li aquella electricitat x5,75 el preu del mercat (Real Decret 436/2004). Aquesta mesura està clarament enfocada a compensar els elevats costos necessaris per a la compra de plaques fotovoltaiques.

Tot un nou ventall d’opcions per als agricultors del futur. L’agricultura energètica està destinada a revolucionar en breu la manera com entenem l’energia i l’agricultura. I a tot això hi està contribuint decisivament l’incertesa internacional sobre la situació dels preus del petroli, que converteix en competitives les alternatives biològiques als combustibles fòssils.