Nous i vells partits: la importància de tenir estructures locals, militància i immobles

Si observem el nivell organitzatiu, hi ha grans diferències entre els partits polítics tradicionals i les noves forces polítiques. D'una banda, els partits tradicionals són formacions polítiques amb una estructura local present gairebé a tot arreu, amb independència de la mida o els resultats electorals al municipi: hi tenen militància (1), organització local (2) i immoble propi (despatxos més sales d'actes de diferent mida en la majoria dels casos) (3). A l'altre costat hi trobem les noves forces polítiques, que es caracteritzen per tot el contrari: tenen molta menys militància (i menys encara, repartida per tot el país) (1), gairebé no tenen estructura organitzativa local (2) i, és clar, no posseeixen pràcticament cap immoble (3).

Assemblea d'en Comú de Lleida. Font.

En termes organitzatius doncs, la batalla es juga en condicions molt diferents. Hom podria pensar que davant aquest panorama, qui tenen a perdre són els nous partits polítics oi? Doncs com bé sap el lector, res més lluny de la realitat. De fet, aquestes diferències que es produeixen a nivell local, tenen gran part de translació a nivell autonòmic. És així com en el cas de Podemos, per exemple, el partit no té direcció precisament a les CCAA on millor resultat va treure en el darrer cicle electoral: Euskadi (sense direcció des del novembre del 2015), Catalunya (octubre del 2015) i Galícia (en una batalla oberta entre la direcció regional i estatal del partit). Aquesta reflexió ens porta a fer-nos la següent pregunta: quina importància tenen en unes eleccions la presència d'elements com la militància, la organització local i la propietat o no d'immobles a l'hora de guanyar-les? Més encara, enfront de les noves forces polítiques, són suficients, necessaris o rellevants aquests elements característics bàsics dels partits polítics tradicionals?

La resposta és desconcertant. Si observem els resultats electorals a l'àrea metropolitana de Barcelona, veurem l'escenari on més es posa en relleu aquesta lluita desigual entre aquests dos models de partits polítics. D'una banda, partits com CDC, PSC, ERC, PP o ICV disposen d'estructures organitzatives locals, militància i immobles a pràcticament tota l'àrea metropolitana i, enfront d'això, nous partits com Ciutadans o Podem / En Comú, han tingut resultats cada cop millors en el darrer cicle electoral sense disposar de cap d'aquests elements.

De fet, els grans actius d'aquests nous partits no són la estructura, sinó la enorme presència als mitjans de comunicació seguits per gran part de l'electorat, ni la seva militància que paga religiosament la quota, sinó el seu hiper-lideratge en una figura que s'assembla més a un (o una) ídol de masses més que no pas un(a) líder polític. I davant això, els partits tradicionals no en tenen prou amb disposar d'organització local, militància o immobles. Quan la batalla electoral es trasllada al terreny de la comunicació (tant sigui via mitjans com via el magnetisme d'un líder - ídol), la resposta només pot venir per la mateixa via: amb lideratges molt vinculats a la comunicació, bé sigui mediàtica, o bé personal.