El futur dels mitjans de comunicació: la desaparició dels 3+1 monopolis alhora.

Un dels debats eterns en l'àmbit de la comunicació i, sobretot, en el consum d'informació, és al voltant del futur dels mitjans de comunicació. Es parla molt sobre quin és el futur dels mitjans, la crisi de la premsa, les noves tendències de consum de ràdio i televisió, etc. Un debat etern, en bona part, perquè no s'enfoca, al meu entendre, correctament. Per dos motius.

Redacció del diari ElPaís.

En primer lloc, per l'escletxa, cada cop més gran, alhora que molt inivisibilitzada encara, entre els que s'apropen al món de la comunicació des d'una perspectiva del periodisme, i els que ho fem, des d'una perspectiva de la difusió. Pel món del periodisme, la comunicació es basa en l'aprenentatge dels mètodes, funcionament, eines, llenguatge i estils dels mitjans de comunicació (1), per tal de convertir una necessitat o encàrrec (la de comunicar), en un producte fet, pensat i adreçat als mitjans de comunicació (2) (i no al públic objectiu directe). Davant d'això, apareix la perspectiva dels qui ens apropem a la comunicació des del punt de vista del públic objectiu al qual volem arribar. I aquí el que es tracta és de conèixer el llenguatge, eines, mètode i estil propi de cada públic objectiu (1), al qual tenim l'encàrrec (feina) de fer arribar un o altre missatge determinat concret (2), on el factor mitjans de comunicació esdevé secundari, quan no del tot irrellevant.

És per això que, per exemple, pel fet que si analitzem quin és el perfil dels responsables de comunicació de les empreses (especialment les orientades cap al comerç), el perfil periodista ja és gairebé inexistent, on els negocis han passat de reclamar la ciència de persuadir als mitjans, a buscar la ciència d'arribar i canviar el sentiment de compra del públic en concret. Un fenòmen similar comença a donar-se pas (per bé que de forma tímida encara) en l'àmbit de la comunicació pública i, sobretot, electoral (on cada cop és més valorat l'elector respecte el mitjà de comunicació).

De fet, quan abordem el debat sobre el futur dels mitjans de comunicació, aquest sempre ve associat a la paraula crisi, en el sentit de pèrdua de influència, mercat i negoci dels mitjans. Es tracta d'un debat sobre la crisi dels mitjans de comunicació, més que no pas del seu futur. Per què?

Pel segon motiu que abordarem aquí: Fa només 20 anys, quan un ciutadà volia consumir informació o entreteniment, havia de recórrer, gairebé en exclusiva, als mitjans de comunicació. Quan una empresa (no diguem ja un candidat polític, on a Espanya la legislació electoral prohibeix gairebé sempre la publicitat en mitjans de comunicació) volia anunciar-se per tal d'incrementar la seva notorietat, havia de recórrer, gairebé en exclusiva, a un mitjà de comunicació (2). I també fa només 20 anys, al voltant d'una determinada polèmica, quan un ciutadà volia saber la veritat, també havia de recórrer, de forma gairebé exclusiva, als mitjans de comunicació. Tres monopolis que fa només 20 anys tenien els mitjans de comunicació: info-entreteniment (1), publicitat (2), i determinar què és cert i que no (3), que avui ja han perdut.

Avui, en la 2a/3a dècada dels 2000, quan un ciutadà vol informar-se o consumir entreteniment, disposa d'una enorme paleta de canals, plataformes, eines i sistemes de tot tipus per fer-ho, i on els mitjans són només una fracció (cada cop més petita), del total de l'oferta. Avui, quan una empresa (o un candidat), vol adreçar-se a un target concret de públic per aconseguir vendes (o vots), ho pot fer sense recórrer a cap agència publicitària, i menys encara a cap departament comercial de cap mitjà de comunicació. I avui, ja no existeix un únic àrbitre / monopoli de la veritat que domini el relat (i menys encara que depengui d'una llicència d'espectre radiofònic, o televisiu), per incidir de forma majoritària sobre la opinió pública.

L'empoderament ciutadà és clau per entendre el futur dels mitjans.

Més encara (4), allò que fa 20 anys era un ciutadà passiu, que només consumia informació o entreteniment de forma acrítica, ara ha esdevingut, mòbil en mà, com a un competidor més pels mitjans de comunicació (1), però també per a tot l'ecosistema comunicatiu de la humanitat (2).

Davant de la caiguda d'aquest 3+1 monopoli, la recepta no és senzilla, ni única, ni certera, per bé que elements com la especialització, els sistemes de subscripció i pagament per continguts, la recerca de fons via mecenatges i fundacions, o les sinèrgies amb els nous sistemes, plataformes i eines de comunicació, hauran de ser d'anàlisi obligada pel futur (de ben segur diferent) pels mitjans de comunicació.