Madrid VO o el cas de les "webs de la veritat": quan té sentit i quan no fer-ne. La mala estratègia de comunicació de Manuela Carmena.

Imatge de la web Madrid VO.

Una de les primeres iniciatives (i segurament la que més ha transcendit políticament) de l'equip de l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, era la posada en marxa (just un mes després d'arribar al govern municipal) de la web "Madrid VO", una espècie de recull de notícies de l'Ajuntament en format reaccionari, és a dir, en reacció a les suposades informacions equivocades sobre l'administració madrilenya que apareixen als mitjans de comunicació.

L'objectiu d'aquesta web és desmentir o confirmar (1) les suposades notícies falses (o millor dit, no contrastades amb la versió municipal) (2) que apareixen diàriament als mitjans de comunicació madrilenys (3), oferint la autèntica versió municipal (4). Es busca així fer arribar la veritat al ciutadà, a l'estil dels truth team (o equips de la veritat / de resposta ràpida) que tant s'utilitzen a les campanyes electorals dels EEUU. En aquest article analitzarem d'una banda quan té sentit i quan no iniciatives d'aquest tipus i com s'han d'enfocar i de l'altra, les característiques (encerts i errors) d'aquest cas en concret.

Estructura de la web Madrid VO.

Aquestes iniciatives són pròpies de contextos polítics molt polaritzats (1), on existeix una mala relació amb els mitjans de comunicació, o bé presència de mitjans molt partidistes (en contra) (2), quan hi ha un fort component de voluntaris i/o activistes propis i aliens sobretot en el món digital (3), o davant estructures de decisió i comunicació poc cohesionades, coordinades i jerarquitzades (4). I un darrer detall però no per això menor: aquestes iniciatives s'adopten sempre (no hi ha pràcticament cap excepció) des dels partits polítics, i mai des de les administracions (5).

És així com demòcrates i republicans als EEUU (i també a nivell de candidats en les eleccions d'abast estatal: governador, senador... i nacional: presidència) estableixen equips de voluntaris que fan una important tasca de detecció de mentides vertides pel rival o pel seu ecosistema político-mediàtic (1), les contrasten amb la versió oficial del candidat/partit (2), dissenyen accions (sobretot gràfiques: banners, infogràfics, espots...) (3), i en fan una àmplia difusió (4). Les claus són clares: recursos i un potent equip de voluntaris (tant des de dissenyadors com ciberactivistes).

El cas de Madrid no és només novedós pel fet que és la primera adaptació del "rapid response" a Espanya, sinó i sobretot, perquè això es fa des de l'Ajuntament i amb el personal municipal (els tècnics de la direcció de Premsa i Mitjans de Comunicació d'alcaldia) això sí, de confiança política, és clar.

Lucila Rodríguez-Alarcon, nova dircom de l'Aj. de Madrid.

Si repassem les 5 característiques dibuixades al principi per a aquestes eines, veurem com en el cas de Madrid es compleixen totes excepte la darrera (5). Una altra característica que fa el cas de Madrid (amb Carmena) ben singular és el fet que és la primera alcaldessa de Madrid que no té cap de premsa. No només ara com a edil, sinó que en la campanya, Carmena acudia a les entrevistes i debats televisius sense l'omnipresent acompanyant de premsa de tot candidat (recordo com vam coincidir amb ella a un debat per a El Objetivo i la candidata d'Ahora Madrid hi va anar sola).

I arribats aquí cal fer-nos una pregunta en veu alta: té a veure el fet que Carmena no tingui cap de premsa amb la quantitat (i to) de suposades notícies falses (o no contrastades) que publiquen els mitjans sobre l'Ajuntament de Madrid? Segurament sí. En el cas de Barcelona iniciatives com la de "VO" no tindrien cap sentit (sigui quin sigui el color polític del govern municipal, i menys encara des del propi Ajuntament), degut a 3 factors: la enorme professionalitat de l'equip de la direcció de premsa d'alcaldia (qui per cert s'ha mantingut estable amb 3 canvis de comandament polític amb els darrers 12 anys) (1), les fluïdes relacions que han tingut sempre tant els regidors de govern, com els seus assessors i directius amb els mitjans de comunicació (2) i, és clar, el diferent clima político-mediàtic de Barcelona, nit i dia amb Madrid (3).

Per tant, en el cas Madrid podem concloure que existeix la necessitat d'una eina d'aquest tipus, però el plantejament està mal resolt. En primer lloc pel format de la pàgina web: rígid, en format de blog estàtic, sense cap espai per a la participació o la dinamització dels propis continguts a les xarxes socials (poc hi pot fer aquí el compte de Twitter de MadridVO). Una web que s'allunya de la rapidesa, agilitat, frescor, adaptació, velocitat, viralitat i difusió que exigeixen aquests continguts, pensats per al consum ràpid. En segon lloc, ja ho hem dit, perquè s'utilitzen recursos (materials i humans sobretot) públics per assenyalar a mitjans de comunicació i amb ells, periodistes. I en darrer terme, perquè el focus es posa només amb els mitjans de comunicació (tant a l'hora de vigilar les notícies falses, com a l'hora de fer-ne la resposta), sense una estratègia de comunicació que vagi més enllà, especialment en la viralització, en la flexibilitat, audiovisual i l'activisme.

A més, paradoxalment, no s'aprofita ni tècnicament (pel mal disseny de l'antiquat arbre de webs de l'Ajuntament de Madrid) ni políticament la gran xarxa de ciberactivistes i ciberportaveus que té Ahora Madrid... com sí fa Barcelona en Comú, per cert. Es més, si observem la seva configuració, sembla que aquesta pàgina web estigui feta d'esquenes als voluntaris de la candidatura de Carmena i a la seva plataforma política.

Un darrer detall. Mentre que mes i mig després de les eleccions municipals, la candidatura de Carmena ja no té la seva pàgina web actualitzada, en el cas de Colau, la seva pàgina web està plenament activa, operativa i actualitzada.