Eleccions el 27S amb fórmules electorals noves. Briefing de context i d'estratègia de campanya (I). Podem aprendre de les lliçons (campanyes) d'altres països?

Imatge de la candidatura Junts pel sí.

Per a tots els partits i coalicions electorals que concorreran a les eleccions del proper 27 de setembre, aquestes són unes eleccions d'una especial rellevància política. I ho són més encara per a la candidatura de "Junts pel sí" (formalment, una coalició entre CDC i ERC), i per a la candidatura "Catalunya sí que es pot" (que presumiblement adoptarà la forma jurídica de coalició entre ICV, EUiA, Podemos i EQUO). De fet, la forma jurídica no és pas quelcom simbòlic, ja que té importants conseqüències en tots els àmbits: representació legal, assignació d'espais electorals, responsabilitats patrimonials, subvencions electorals, i un llarg etcètera.

Deixant a banda aquests tecnicismes, volem analitzar aquí la particular fórmula d'aquestes dues coalicions, i la mesura en que fórmules i estratègies fetes servir en eleccions i campanyes a altres països (particularment al Regne Unit i als EEUU) poden ser útils atès la novetat del ticket electoral que presenten.

Claim de la coalició Catalunya sí que es pot.

Tant una com altra coalició tenen característiques similars des d'un punt de vista jurídic-politològic: caps de llista (a una o a vàries circumscripcions) provinents de la societat civil (menys coneguts que els líders polítics que es coa-lliguen) (1), suposen la coalició ara entre partits que havien competit entre sí (i m'atreveixo a dir, ho faran en el futur) en altres comicis (2), la creació de marques electorals noves (3), el poc temps amb el qual s'han organitzat (4), una voluntat d'anar més enllà de la mera mobilització de les estructures dels partits que composen la coalició (5), entre altres.

De tot això se'n deriva que caldran estratègies, fórmules, missatges, recursos, formes i elements de comunicació política diferents, tant a altres comicis (1) com als plantejaments dels partits que no s'hi presenten en aquest format (2). I és en aquest context en el que podem fer reflexions amb l'experiència d'eleccions a altres països.

Una primera paradoxa que presenten aquestes dues coalicions és que tenen líders provinents de la societat civil i amb una molt menor popularitat (grau de coneixement) que els líders dels partits que formen part de les respectives coalicions. En aquest sentit, hom podria veure aquest factor com un important fre alhora d'arribar molt més enllà del grau de coneixement d'aquests nous candidats. No té perquè, i ho respondrem ben fàcilment: si observem l'exemple de les eleccions als EEUU, deixant (i no sempre) de banda els candidats a la presidència, quina popularitat tenen els candidats a governador (no diguem ja a càrrecs executius menors), al Congrés (tant de l'Estat com de la Unió), o al Senat (sovint tant el senat estatal com el federal)? No gaire més alta (i només en la fase molt final de la campanya) que els nous candidats Raul Romeva i Lluís Franco.

Bosc de cartells electorals als EEUU

Un segon aspecte relacionat en part amb el primer: als cartells electorals dels candidats nord-americans no hi apareix mai la cara del candidat (explico els motius en aquest article). Si agafem el cartell electoral tipus, només hi veurem imprès el nom (o cognom), l'elecció a la qual es presenta i un brevíssim eslògan composat per no més de 4 paraules. I per si això fos poc, tampoc apareix el partit pel qual es presenta, quelcom sorprenent quan a les paperetes de votació els candidats sempre estan classificats i separats per partit (demòcrates, republicans, etc). Una mostra de fins a quin punt la popularitat i la marca electoral (insisteixo, sinònim de grau de coneixement) poden ser elements secundaris davant electors molt polititzats. 

Arribem així a la clau de volta de tot plegat: els electors molt polititzats (aquells interessats i informats sobre el procés polític davant el qual hi tenen una actitud cívico-participativa) no necessiten d'un element tractor (o esquer) com és la popularitat del candidat (1) o el coneixement de la marca electoral (2) per tal de tenir una postura davant aquesta i, és clar, votar-la o no, fer-hi campanya a favor o en contra. Però en un context normal, aquests electors rarament superen el 20% del electorat (a grans xifres, entre un 7 i un 11% dels electors té una participació via militància directa o indirecta als partits polítics, més un coixí d'un altre 10% que contempla la esfera dels electors molt polititzats) i per tant, aquestes estratègies es poden quedar coixes alhora de convèncer i mobilitzar es queden coixes per arribar fins als 2/3 del electorat. I aquí rau un segon element de l'excepcionalitat d'aquests comicis. I és que el context polític, mediàtic i social en que es produeixen, actua com una gran màquina de politització, convertint a ciutadans apàtics en més o menys informats (encara que sigui involuntàriament) sobre el context político-electoral i amb ell, amb una opinió al respecte. Així, les característiques que hem vist al principi i que serien una clara amenaça per als objectius de campanya de totes dues coalicions electorals, no ho són tant en un context on el clima polític afavoreix la politització dels electors. O dit a la inversa, aquestes coalicions tenen possibilitats de victòria sobretot en un context d'un enorme clima de politització de l'electorat i que el fa, menys depenent de candidats i/o marques conegudes.