dissabte, 29 d’agost de 2015

Els errors d'estratègia de Catalunya Sí que es pot. Segon briefing de campanya.

Si bé ja sabíem des del gener que enguany hi hauria eleccions al Parlament de Catalunya el proper diumenge 27 de setembre, no va ser fins al passat 15 de juliol, quan es va tancar la (formalment) coalició entre ERC i CDC sota la llista electoral "Junts pel Sí", que es configurarien definitivament els suposats dos pols de la competició electoral: Junts pel Sí i Catalunya sí que es pot. Tant és així que a les enquestes aparegudes a principis d'estiu, la llavors probable coalició electoral entre ICV, EUiA i Podem tenia opcions clares de guanyar les eleccions al Parlament. Avui però, aquesta possibilitat resulta ben llunyana. Per què?

Logotip de la candidatura Cat Sí que es pot
En aquest article analitzaré els canvis (conscients o no, volguts o no), de l'estratègia de "Catalunya Sí que es pot", en comparació a les confluències electorals de les eleccions municipals i, particularment, de Barcelona en Comú.

Recordem que la idea inicial de Catalunya Sí que es pot, era copiar l'estratègia d'altres confluències d'esquerres dutes a terme a les eleccions municipals, especialment el cas de Barcelona (per l'èxit i per la mimètica dels actors, els mateixos a la ciutat comtal que els que ara sumarien al Parlament). Una fórmula d'èxit a les eleccions municipals que va tenir, entre altres, aquests ingredients per al seu èxit: (1) candidatures formades des dels moviments socials, amb mesos de preparació i mobilització, i on els partits hi van aparèixer només en la darrera fase, (2) lideratges forts, carismàtics, populars i mediàtics, el més clar és l'exemple d'Ada Colau a Barcelona, (3) la construcció d'un relat genèric a favor dels més necessitats i contra els poders dominants, evitant en gran mesura la confrontació directa o enfocada a un o altre rival polític, (4) la posada en escena seguint una estratègia bandwagon

En primer lloc, la candidatura Catalunya Sí que es pot, va topar amb un problema d'escala, en el sentit que les dinàmiques polítiques i mobilitzadores dels moviments socials no tenen una translació directa de l'escala municipal a l'autonòmica. Això a banda, és clar, del menor temps de preparació del projecte polític. Al contrari, si observem com actuen, es mobilitzen i treballen els moviments veïnals, de voluntariat, socials, de cooperació, etc.,  veurem com hi ha una correlació directa entre la major proximitat dels nuclis de decisió amb la major activitat d'aquests grups, i a l'inrevés. Hi ha molts pocs casos de moviments socials, de cooperació, voluntariat, etc., que tinguin rellevància a escala autonòmica o Estatal. Moviments com el pacifista, ecologista, feminista, etc.,... no només són menys actius a escala autonòmica sinó que, sobretot, són moviments poc transversals en el sentit que competeixen pel mateix espai social, polític i, és clar, el mateix electorat. No tenen efectes multiplicadors. Aquí ens trobem doncs, davant el primer error: pensar que es podia comptar automàticament amb tots els recursos i mobilització dels moviments socials que havien sigut el motor de l'èxit a les eleccions municipals.

La candidatura s'ha allunyat del moviment independentista
Tot això però amb una gran excepció, és clar. El moviment independentista i a favor de l'autodeterminació de Catalunya no només té translació de l'escala local a l'autonòmica, sinó que més aviat succeeix al contrari: el moviment a favor de la independència de Catalunya té una molt major força política i capacitat de mobilització en un àmbit (electoral) autonòmic, més que no pas municipal. I vet aquí un error en forma de derivada. Els estrategues de Catalunya Sí que es pot, no només van caure en l'error de comptar amb els moviments socials municipals sinó que, i sobretot, no han aprofitat la força del moviment polític independentista, que sí està enormement activat de cara a les eleccions del 27S, què és un moviment transversal, i que ja està fortament mobilitzat sense la necessitat d'haver-hi de dedicar recursos propis (de Catalunya Sí que es pot, s'entén).

La comunicació no és el fort de Rabell. Font.
En l'apartat dels lideratges, l'explicació encara resulta més clara. Enfront d'una Ada Colau amb una llarguíssima trajectòria d'activista social mediàtica, d'aparicions públiques, discursos, mítings, entrevistes televisives, i fins i tot feina d'actriu televisiva, el cap de llista de Catalunya Sí que es pot, Lluís Franco Rabell, té un perfil comunicativament molt gris, cosa que sorprèn donada la seva també llarga trajectòria d'activisme veïnal. Però això sí, a diferència de Colau, Franco Rabell no té pràcticament experiència en el món dels mitjans de comunicació. I si a sobre de que es tracta d'un personatge desconegut per a la ciutadania (també de Barcelona), li sumem que va ser escollit a tant sols 2 mesos del dia de les eleccions, amb l'agost pel mig, i amb una agenda de campanya més aviat modesta, ja tenim la quadratura del cercle. També degut a això, no ha pogut rebre entrenament per millorar la seva pèssima comunicació no verbal. I si mirem la resta de caps de llista de la candidatura a les províncies de Tarragona, Lleida i Girona, es repeteix la mateixa diagnosi.

En el capítol de la construcció del relat i dels missatges de campanya, observarem com mentre que Colau va mantenir en línia general un missatge genèric en el receptor (no enfocat sistemàticament a un rival polític en concret) i en el contingut (llençant propostes / crítiques de tota la seva àmplia plataforma electoral), en el cas de Franco Rabell ens trobem tot el contrari. La majoria dels seus pinyols són per a un sol contrincant (Artur Mas / CDC) i enlloc d'utilitzar l'espai mediàtic per donar espai a tota la seva plataforma política i ampliar-la, concentra el seu missatge en l'atac contra la dreta i la gestió del govern de CIU.

Aquest aspecte és particularment rellevant en una candidatura que pretén sorgir del moviment social i veïnal, i no pas de les bases dels partits, ja que mentre els primers prefereixen (per tal de sentir-s'hi identificats i atrets per la candidatura que els pretén representar) missatges adreçats en genèric enlloc d'un rival concret, i en base a diferents punts sectorials de la plataforma política que els agrupa, els militants dels partits solen preferir rivals concrets (1) i missatges més repetitius (2). Dit d'una altra manera, l'enfocament dels missatges diaris de campanya està més pensat des dels partits que conformen la candidatura i els seus interessos, més que no pas en la voluntat de consolidar i ampliar la base social que li dóna suport.

En darrer terme, parlem de l'efecte bandwagon o l'efecte cavall guanyador. Anomenem efecte bandwagon a l'estratègia (fonamentalment de comunicació) adreçada a exagerar la capacitat de mobilització, popularitat i/o victòria d'una candidatura política per tal d'atreure al votant indecís (o a aquell quasi convençut de la compra, segons l'exemple dels iogurts).

Rabell a l'acte de la seva presentació com a cap de llista
De nou, observem com mentre Colau va aconseguir mitjançant sobretot el format, mobilització i tipologia d'actes públics transmetre una imatge de popularitat superior a la que reflectien les enquestes, Franco Rabell ha optat per actes de molt petit format, amb aparença de poca gent, apareixent sovint gairebé en solitari davant les càmeres. Un motiu més per entendre, sens dubte, la importància dels mítings en campanya electoral.

En resum, la candidatura de Catalunya Sí que es pot ha comès errors de percepció (comptar automàticament amb els movimens socials que els havien catapultat a l'èxit a les eleccions municipals), del lideratge de la seva candidatura, de l'enfocament i els destinataris dels missatges polítics diaris que llencen, i de la presentació i el format dels actes.
Publica un comentari a l'entrada